No hi ha notícia del moment precís en què es va començar a donar culte a la Mare de Déu del Remei. Segons uns goigs del segle XVIII, es podria tractar d'una Mare de Déu trobada.
Construcció del s. XVII. Pertanyia a la família Gibert fins el segle XVII. Aquesta família vivia a Torrentbó, en el Molí Gibert, i en un moment de bonança econòmica (ss. XV-XVI) es va traslladar al Remei.
Si més no, des de 1659 la capella formava edificació separada del casal.
A l'interior es conservaven exvots, avui desapareguts. S'hi celebra un aplec que va estar més de vint anys sense fer-se i que des del 2002 s'ha recuperat.
El 7 de desembre de 1718 el canonge Josep de Taverner i Dardena, bisbe electe de Solsona, la nomena "Hermita de Nostra Senyora del Remey", en nom del bisbe de Girona Miquel Joan de Taverner i Rubí i donà permís a Josep de Jalpí per engrandir la capella amb els diners de les almoines; i nomena Josep Jalpí i els seus successors Administradors. Però per nomenar l'ermità calia tenir el vist-i-plau del rector de Sant Martí d'Arenys.
La devoció venerava la Mare de Déu en cas de manca d'aigua o pestes, són els casos de les processons de 1817 i 1821.
Arenys de Munt, des de 1846, fa festa el diumenge després de Pasqua per celebrar el vot de poble en honor de la Mare de Déu (veure fitxa 114).
