Cançó del pegaire

Fígols

La Cançó del Pegaire, tal com va ser recollida per Joan Amades, és una mostra excepcional del folklore oral català que conserva el record d’un ofici avui desaparegut: el de pegaire. L’any 1923, Amades va escoltar aquesta cançó de boca del Teixidor de Vallcebre, al Berguedà, i la va incorporar al seu monumental Cançoner popular dins de l’obra Folklore de Catalunya. Amb la seva sensibilitat per les formes d’expressió popular, Amades va saber reconèixer en aquesta peça una mostra genuïna de la cultura rural catalana. La lletra, breu però eloqüent, explica el gest quotidià d’un pegaire que es lleva d’hora, agafa la destral i se’n va al bosc per preparar la pega amb què impermeabilitzarà els atuells de terrissa o de fusta. Amb versos com “la teia que rauta fa de mal rautar, la teia és humida, fa de mal cremar”, la cançó reflecteix les dificultats del treball manual i les condicions del medi natural. També s’hi intueix una certa tensió social, quan “l’amo ja li’n deia que el demandarà” i el pegaire replica amb serenor que “se’n guardarà”. El to és narratiu, sobri, i probablement s’acompanyava d’una melodia senzilla que facilitava la transmissió oral entre generacions.