Can Rosés

Rubí

És una de les cases pairals més grans del terme de Rubí. Situada prop del nucli urbà, entre les carreteres de Terrassa i Sabadell. L'any 1159 s'anomenava mas Canals. Aquesta propietat pertanyia als Togores, senyors alodials del castell de Castellar del Vallès. Berenguer de Togores, canonge de la Catedral era el propietari i, el 1159, cedí el mas amb totes les seves pertinences a Berenguer de Canals i la seva muller Armengola, tot establint un cens a favor de la Catedral. El segle XIV els Canals van adquirir el mas Bobisola amb el seu molí, de la parròquia de Sant Feliuet de Vilamilanys. Un inventari de l'any 1461 ens descriu molt acuradament el contingut de la casa, s'assenyalant els detalls més importants, com l'existència al celler d'un cup de fusta amb capacitat per a setanta somades i diverses botes de trenta somades cadascuna. En el graner es conservaven taüts de fusta de tretze a trenta quarters que guardaven la civada i el formen. Es destaca també el "quarto de l'oli amb dotze gerres olieres grosses" o la cuina amb els "plats d'estany escudellers, obra de melica, plats de terra grossers i un bací d'aram per fer les barbes". Al menjador, un molí de pedra de Montjuïc per a moldre mostassa o setze culleres de plata amb cues entortolligades. També consten algunes joies com un paternoster de corall de tres dobles, amb un botó al mig. Destaca, a la sala principal, una petita capelleta descrita de la següent manera: "una imatge de paper en la qual es pintat la Verge Maria, Sant Joan i Sant Cristòfol", amb una post ficada a la paret "amb una tovallola, una llàntia amb tot son guarniment davant la imatge" o un "corn per cornar". Després de la mort d'Antoni Canals, en el mateix any de l'inventari heretà la propietat el seu fill que arrendà a diversos parcers, mentre que ells vivien a la casa pairal. L'any 1571 el bisbe de Barcelona, concedí llicència a Joaquim Canals i la seva muller per a construir una sepultura a l'església de Sant Pere de Rubí, a la nau, enfront de la capella de Sant Roc. La capella fou identificada i descoberta en enrajolar l'església l'any 1927; els trossos de làpida que la cobrien portaven la inscripció de la família Canals i per damunt d'aquesta, la de la família Rosés. Totes aquestes restes van desaparèixer l'any 1936. En els testaments dels amos de can Rosés sempre es disposava que els caps de la casa fossin enterrats a la tomba familiar a la nau de l'església de Sant Pere i que, el dia del funeral es repartís pa cuit a la porta de l'església a tots els assistents. L'any 1640 la propietat va passar a la noble família de Jaume Jordà i l'any 1669 Jaume Rosés, pagès de les Corts de Sarrià comprà la propietat. El senyoriu alodial de la finca, que primer era de la Catedral de Barcelona, passà al monestir de Sant Llorenç del Munt (RUFÉ, 1984a; 1997a). El desembre de 1855 es va publicar una reial ordre per la qual s'afegia aquest lloc al terme de Rubí des del de Sant Cugat (SIERRA, 1989). De l'any 1863, data un plànol de la finca en temps de Jaume Rosés i Pallisa. El 1885 es parla de la masia Rosés o de la Torre (RAMON, 1989). A principis del segle XIX un jove nomenat Ferrer es va casar amb la pubilla; el seu fill i hereu Sebastià Ferrer i Rosés, fou batlle de la vila i president de la Unió de Vinyaters de Catalunya. La seva pubilla, Felicitat Ferrer i Aimeric, es casà amb Martí Rodó i Palet, que fou regidor de l'Ajuntament i vice-president de la Cambra Agrícola. Va tenir una mort tràgica, asfixiat en un cup, en intentar salvar el mosso de la casa, l'any 1926. Es conserva un diploma de la Exposició Universal, testimoni de l'atorgament d'una medalla d'argent a Pedro Farré i Gatell el 9 de desembre de 1888. Com que Felicitat Ferrer no va tenir descendència, l'herència va passar a la seva germana Lluïsa, qui va casar amb Hermenegildo Vidal. Una filla d'ambdós, Mercedes Vidal Ferrer, es va casar amb José Saurí Ribas, els quals van adoptar a la propietària actual, la senyora Mercedes Corral i González.