Can Martí de Dalt

Gelida

L'historiador Ramon Rovira ha realitzat un estudi detallat sobre la història de la masia, traçant la seva documentació més antiga fins a mitjan segle XIV. A partir de l'anàlisi de la genealogia de les famílies que han posseït la propietat, Rovira ha reconstruït els esdeveniments històrics associats al lloc.

La història de la propietat de can Martí de Dalt es pot seguir a partir d'altres noms documentats com el mas de la Torrevella. Torrevella (s. XIV), malgrat tot, les dades tenen alguns buits, especialment en les etapes més antigues segles XIV - XV en el què Rovira tampoc pont confirmar les relacions directes familiars amb la casa, més enllà de confirmar-ne la coincidència de noms i de llocs vinculats a Gelida, Torrevella i Can Martí de Dalt. La publicació de Ramon Rovira (2017) sobre l'anàlisi de documents del segle XIV, revelava que la família Torrevella, destacada per la seva activitat mercantil a Barcelona, va adquirir les rendes de la baronia de Gelida dels comtes de Pallars. El treball de Rovira esmenta l'existència de dos masos històrics amb el nom de la Torrevella: can Martí de Dalt o de la Torrevella, que encara conserva el topònim, i can Julià. A més, l'estudi inclou una investigació en curs sobre l'existència d'una torre, possiblement de naturalesa defensiva, associada al mas Torrevella o de la Torrevella, subratllant la necessitat de més recerca per confirmar aquesta hipòtesi.

Pel que fa a la documentació pròpiament, Rovira, ha pogut documentar com a data més antiga que durant la visita pastoral de 1306, es menciona un rector anomenat Guillem Torrevella a l'església de Sant Joan Samora, que és sufragània de Sant Pere. El 1314, el mateix Guillem actua com a notari, encara que no es detalla si pertany a la família Torrevella de períodes posteriors. L'any 1327, dos documents revelen la relació de la família Torrevella amb els comtes de Pallars: un indica que Arnau Roger, hereu de la comtessa de Pallars, manté els acords realitzats per la seva mare amb Ramon de Torrevella; l'altre mostra que Bernat de Torrevella recollia censos en diners o espècies per Arnau Roger en les parròquies de Gelida i de Sant Joan Samora. Un pergamí conservat en l'arxiu parroquial identifica els Torrevella com a mercaders de Barcelona que van adquirir tots els censos del terme del castell de Gelida. Altres referències en què coincideix el terme i el cognom estan documentades per Rovira, com el cas d'un individu anomenat Pere Torrevella treballa com a comptador per la Casa de Masó (o quadra de la Joncosa o de la Masó) per a Marià d'Arborea, essent a la vegada ciutadà lliure i advocat del senyor l'any 1346, entre altres. A finals del segle XVI, l'any 1598, en un acte de capbrevació, els cònjuges Violant Font i Miquel, juntament amb Pere Martí de la Torrevella, rebent la confirmació per carta precària d'usufructuaris del mas de la Torrevella i una peça de terra de la Carabaçola per part de Maria d'Erill i Bertran, senyora de Gelida i esposa d'Antoni de Perapertusa. El llistat de les primícies a finals del segle XVI descriu la casa de Pere Martí de la Torrevella i una caseta annexa. Al segle XVIII es produeix un canvi de nom a través de l'enllaç amb Pau Llopard, de Corbera de Llobregat, els descendents dels quals adopten els cognoms Llopard-Martí. Joan Llopard-Martí i Domènec, casat l'any 1796 amb Francesca Margarit-Julià-Ferrer i Romegosa, hereva de can Julià, on la seva mare, Teresa Romegosa, és feta hereva preventiva segons els capítols matrimonials, després de la mort del germà de Francesca sense descendència. Després, Francesca es casa en segones núpcies amb Josep Torres. Finalment, la propietat de can Julià, originàriament de la Torrevella, passa a la família Llopard de can Martí de Dalt i de Baix, amb Antoni Llopard-Martí i Margarit-Julià-Ferrer destacant-se en diverses ocasions com a alcalde de Gelida.

En una etapa més contemporània de la masia, Andreu Guiu (2005) recull un conflicte entre els veïns i refugiats instal·lats a can Martí de Dalt. Cap a finals de 1937, es va intensificar un conflicte d'ordre públic entre un grup de refugiats allotjats a can Martí de Dalt i els residents dels barris del Puig i la Valenciana. Els veïns, en una instància dirigida a l'alcalde, van expressar la seva preocupació per robatoris d'hortalisses, arbres fruiters i ceps per part dels refugiats, i per insults rebuts quan intentaven confrontar-los. La queixa va ser formalitzada a l'Alcaldia i al Departament de Governació, el qual va autoritzar l'ús de la força pública per part de l'alcalde per mantenir l'ordre i processar els delinqüents. No obstant això, les fonts orals proporcionen una visió alternativa de la situació dels refugiats. Segons aquestes fonts, el nombre de refugiats era menor, aproximadament entre 25 i 30, majoritàriament andalusos. Aquests, segons els testimonis, vivien en condicions precàries a la masia després que la masovera abandonés el lloc a la mort del seu marit al front. Se'ls descriu com prims i necessitats, venent glans a la masia veïna de can Martí de Baix per obtenir petits ingressos. La interacció amb els locals era mínima, limitant-se a l'entorn immediat de la masia. Després de la guerra, can Martí de Dalt va quedar en ruïnes, evidenciant les dificultats extremes sofertes durant el conflicte.