La primera referència documental de la masia la trobem en el fogatge de l'any 1497, en el que apareix el topònim "Maltes". Posteriorment, en el fogatge de l'any 1515, es menciona en Joan Maltes i, en el de l'any 1553, apareix novament el nom "Maltes". Poc després, en una relació de masos del terme de Dosrius i Canyamars ("Individuació de tots los masos que componen lo terme y Parroquies de Dosrius y Canyamas ab las casas y terras que son continuades en lo de capbreu del 1570"), hi apareix en "Bartomeu Oller, alias Maltas, com a usufructurari i Antònia sa muller com a propietària confessaren tot el seu mas". Finalment, dins del segle XVI, en una altra relació de masos de la parròquia de Dosrius i Canyamars que no està datada, hi consta "lo Mas Maltas i terres". Durant el segle XVIII, les referències al cognom Maltes continuen. Així doncs, en una llibreta que passava revista de les terres i vinyes de Dosrius i Canyamars datada l'any 1779, hi apareixen en Domingo Maltas i Esteve Maltas. Poc després, en les llibretes per cobrar "Lo Reial Catastro de Dosrius y Cañamas" de l'any 1786, i en les posteriors fins l'any 1792, hi apareix novament el nom "Maltas". Dins del segle XIX, la masia apareix grafiada en un plànol cadastral dels termes de Dosrius i Canyamars elaborat l'any 1853. I, finalment, en una relació de les cases que existien a Dosrius consultada a finals del segle XIX pel rector Gaietà Viaplana, hi consta que l'any 1897 existia una casa anomenada "Maltas" dins del veïnat de Canyamars. Des de finals del segle XIX i fins a finals del segle XX, la masia fou propietat de la família Tobella. La placa de ceràmica present a la façana principal fa referència a una restauració de l'edifici duta a terme l'any 1965 per aquesta família. Segons les fonts orals, a la masia hi hagueren masovers fins ben entrat el segle XX. Pel que sembla, l'edifici està segregat en tres habitatges. En darrer terme, cal mencionar que en una de les façanes de l'edifici hi ha una llinda d'una petita finestra gravada amb l'any 1733. Aquesta referència, però, no s'ha pogut documentar durant la feina de camp.
