Unió de dues masies que fins a la primera meitat del segle XX van restar separades. Can Ciurans i Can Tapies. Aquest assentament de petits masos és el mateix que es repeteix al Serrat de l'Ocata. Aquest espai estava format per més de 10 masies, actualment desaparegudes, que s'aglutinaven al voltant de l'església de St. Bartomeu. En aquest sentit, el valor bé per ser la darrera estructura supervivent d'aquest conjunt constructiu. D'altra banda, a la cara de mig dia resta un petit repujat de l'estructura de la masia que fa pensar en una petita torre defensiva.
Situada en un espai de la muntanya mitja catalana caracteritzada per forts desnivells, sòls pobres i rocosos i una vegetació mediterrània de soleia (Pins i alzines). L'antropització de l'espai va condicionar un tipus d'assentament adaptat aquest factors i caracteritzar per l'aterrassament (feixes), dedicades principalment i fins a finals del segle XIX a la vinya i cultius de secà. Aquest entorn i la limitada disponibilitat d'aigua i de sòl són els modeladors d'una estructura social caracteritzada per una economia agrària de subsistència i un petita activitat d'explotació de la pedra, un caràcter més aviat tancat de la població, una tipologia constructiva austera que compensà l'aïllament i la manca de recursos amb l'agrupament en dos centres de poder: entorn de la masia de Puigllonell i de la de Can Ciurans. Els centres espirituals de referència eren Puiggraciós i St. Bartomeu.
