Tot i que documentalment hi ha referències de Can Suriol del Castell al segle XIV, la part més antiga de l'edifici que ha arribat fins als nostres dies presentat trets clarament renaixentistes. El cos original se situa costat NE de l'edifici, compta amb planta baixa i planta pis i presenta una coberta de dos aiguavessos amb teules àrabs amb el carener perpendicular a la façana principal, que s'obria al SO i ara resta oculta darrera una ampliació de l'edifici. A la façana posterior s'hi obren, a nivell del primer pis, tres finestres amb ampits, brancals i llindes de pedra treballada. Les llindes són rectes però tenen esculpits un cap humà, un castell i una petxina respectivament, emmarcats en forma esgraonada acabant en forma d'arquet en dos d'elles i d'arc conopial en la tercera. A nivell de planta baixa de la mateixa façana són visibles dues finestres també amb ampits, brancals i llindes de pedra. Les llindes tenen esculpit un petit arc conopial, característic de l'arquitectura renaixentista. Així doncs, atenent a la tipologia de les finestres descrites podem situar aquesta crugia de l'edifici en el segle XVI o, si més no, en aquell segle es produï una important modificació d'un cos hipotèticament anterior.
En un moment posterior s'afegí un nou cos davant la façana original de l'immoble, al costat SO. Aquest nou cos, també presenta forma rectangular, compta amb planta baixa, planta pis i golfes i la seva coberta és d'un sol aiguavés, amb pendent descendent cap a la façana principal. La disposició d'aquesta façana no és simètrica, si bé és força ordenada. Totes les seves obertures són emmarcades en pedra. Atenent a la seva tipologia constructiva situem aquesta ampliació de l'edifici en el segle XIX. L'edifici compta amb d'altres annexes que no presenten un especial interès arquitectònic.
