Boscos de l'Obaga de l'Otzet
Sant Salvador de Guardiola

    Bages
    Serra de l'Otzet
    Emplaçament
    Camí que segueix de l'Enric de la Serra en direcció est i després trencall en direcció N-W.
    240

    Coordenades:

    41.68873
    1.80891
    400877
    4615903
    Número de fitxa
    08098-5
    Patrimoni natural
    Tipologia
    Zona d'interès
    Estat de conservació
    Bo
    Protecció
    Inexistent
    Accés
    Difícil
    Sense ús
    Titularitat
    Privada
    08097A003000360000ES
    Autoria de la fitxa
    Jordi Piñero Subirana

    Àrea boscosa, situada a l'entorn d'on hi ha el pou de glaç, que es compta entre els llocs del Bages on la vegetació primitiva està més ben conservada. En aquest punt la riera de Guardiola forma uns espectaculars espadats rocosos. La zona més interessant és a l'obaga de l'Otzet, al vessant nord-oest de la serra de l'Otzet, que abasta una extensió considerable, d'unes 25 ha pel cap baix, amb bosc de roures i aurons negres majoritàriament. Val a dir que l'auró negre és un arbre o arbust molt abundant a gran part del Bages, el qual forma alguns bosquets probablement únics a Catalunya. D'especial interès és la zona més propera al pou de glaç, ja que no es va cremar en l'incendi de 1986 i constitueix una veritable joia per als botànics: al sotabosc hi trobem arbustos com els boixos, marfulls i galzerans. I també altres espècies més rares, com l'arbre moixera del pastor (Sorbus torminalis) o l'arbust espantallops (Colutea arborescens).

    Es tracta d'una zona de difícil accés a causa de l'important desnivell entre la carena de la serra de l'Otzet i la riera de Guardiola.

    La major part d'aquesta zona es va cremar en l'incendi de 1986, però des d'aleshores els arbustos i els arbres han rebrotat amb força. La part no cremada, precisament la més propera al pou de glaç, és la que ha conservat les característiques botàniques més interessants.

    AADD (1997). Guia d'espais d'interès natural del Bages. Centre d'Estudis del Bages; Institució Catalana d'Història Natural. Manresa, p. 149-150.