Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
Barraca de pedra seca ubicada a mà dreta, en l'indret conegut com el pla del Mas Roig, en el veïnat de Sant Cristòfol. Aquesta gran superfície de conreu de cereals s'inclina lleugerament en direcció nord. Queda delimitada pels torrents del Carner a l'oest i del Prat a l'est. Al sud es troba la masia del Penedès i al nord la de cal Macari. El camí que va des de Sant Cristòfol a Marganell divideix la plana per la meitat.
Es tracta d'una construcció aïllada, aprofitant el pla del terreny. És de planta circular, mesura 2,30 metres de diàmetre interior. Els rocs emprats per a la seva construcció són força regulars, essent els més grossos els disposats a la base i als brancals, per donar més resistència a la construcció i també els que es troben per damunt de la llinda. Els rocs estan calçats amb pedruscall en forma de falques per evitar moviments estructurals.
La porta està orientada al sud, amb una doble llinda, plana i els brancals rectes. Mesura 1,10 metres d'alçada per 0,70 metres d'amplada. Els murs tenen un gruix de 0,55 metres. La coberta feta amb volta per aproximació de filades, amb el voladís i la coberta exterior de terra i pedruscall en perfecte estat de conservació. A l'interior hi ha un tinell. Té una porta de fusta col·locada no fa massa temps. Els rocs que es van trobant amb l'arada, s'han anat col·locant al voltant de la barraca, formant un perímetre quadrat que la protegeix. En aquest espai, i tocant els murs orientats a l'est i a l'oest hi ha un banc de pedra i a ambdós costats de la façana principal s'hi ha plantat una olivera. Al darrera de la barraca hi creix un roure.
Antigament aquestes planes eren un conreu d'ametllers i d'olivera. El nom de la terra, roja, prové del Mas Roig, totalment desaparegut. Hauria estat situat a la part sud, davant del Carner on hi ha l'indret conegut amb el nom de la bauma dels pobres.
Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra.
Història
La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents.
Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície.
La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de "barracaires" itinerants, els "sardans", o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència.
Bibliografia
MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida.
QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls.
RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres.
SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). "Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)"; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43.
SOLER i BONET, Josep M.(1987). "Barraques i tines, construccions per a la vinya"; dins Dovella, núm. 24. Manresa.
SOLER i BONET, Josep M.(1988). "La tècnica de la pedra seca. La construcció popular"; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52.
SOLER i BONET, Josep Maria (2000). "La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició"; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11.
VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59.
