Barraca de la vinya del Macià Castellbell i el Vilar

Bages
Les Comes - La Riereta
A la banda meridional del camí entre Les Comes i Cal Robert
328

Coordenades:

41.63637
1.8882
407400
4610001
08053-150
Patrimoni immoble
Edifici
Popular
Contemporani
Modern
XVIII-XIX
Bo
Legal
BCIL -Pla d'Ordenació Urbanística Municipal (2015)
Difícil
Sense ús
Privada
08052A008000170000OH
Jordi Montlló i Laura Bosch

Barraca de pedra seca ubicada en el marge superior, a una vintena de metres del camí que mena del mas de les Comes a cal Robert. Està emboscada, la qual cosa impedeix la seva visibilitat des del mateix camí. Està construïda aprofitant un roc de grans dimensions que es devia desprendre fa segles de l'aflorament de roca natural que hi ha a la part superior del turó.
És de planta irregular; l'interior mesura 1,70 x 1,80 metres. La coberta cupular de l'interior s'ha adaptat a la forma de la roca. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Entremig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. La porta està orientada al nord-oest, amb doble llinda, plana i els brancals rectes i massissos. La primera de les llindes presenta una fissura al mig degut a la pressió i els possibles moviments del terreny. Mesura 0,92 metres d'alçada per una amplada de 0,63 metres. Els murs tenen un gruix de 0,55 metres. La coberta es forma per superposició de filades adaptant-se a la forma de la roca i tancant qualsevol escletxa visible. L'exterior conserva gran part del pedruscall, i el ràfec. A l'interior, hi ha un triple tinell, superposat, construït amb pedra massissa i falcat amb pedruscall. El primer d'ells, arran de terra, mesura 45 cm de fondària per 40 cm d'amplada i 34 cm d'alçada. El segon té les mateixes mides a excepció de l'alçada, que mesura 38 cm. Finalment, al damunt n'hi ha un de més petit que mesura 16 cm de fondària per 12 cm d'amplada per 12 cm d'alçada. Conserva un banc fet amb dos carreus de pedra i la fusta d'una bota, en perfecte estat de conservació.

Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra.
Barraca fitxada per Marcelí Puigdellívol a El Brogit, núm. 315, agost - setembre de 2007, p. 12

La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents.
Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície.
La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de "barracaires" itinerants, els "sardans", o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència.

MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida.
QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls.
RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres.
SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). "Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)"; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43.
SOLER i BONET, Josep M.(1987). "Barraques i tines, construccions per a la vinya"; dins Dovella, núm. 24. Manresa.
SOLER i BONET, Josep M.(1988). "La tècnica de la pedra seca. La construcció popular"; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52.
SOLER i BONET, Josep Maria (2000). "La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició"; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11.
VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59.