Les barraques de bosquerols, característiques de la zona de mitja i alta muntanya de l'àrea mediterrània, són l'evidència d'unes pràctiques econòmiques basades en l'explotació del bosc.
És molt difícil atribuir a aquestes construccions una cronologia precisa, tot i que es documenten a partir del segle XVII i XVIII, donada l'explotació de les parts més altes de la muntanya, tant per pastures com per carboneig o desforestació. També a finals del segle XIX i inicis del XX, l'explotació dels productes forestals fou molt important.
Les barraques es construïen amb un llarg tronc travesser inclinat, que es sustentava per un extrem amb dos puntals fets amb troncs bifurcats, i l'altre extrem a terra. Sobre el tronc es disposaven, a ambdues bandes, un seguit de troncs inclinats amb una coberta vegetal (branques, pinassa, fulles d'alzina, bruc, etc.), impermeabilitzada amb ginestell, terra o suro. El mur de la part del davant de la barraca era de forma triangular, fet amb pedra seca. Hi havia una obertura per a poder entrar, amb una porta feta amb branques, i una obertura al sostre, que feia de xemeneia.
Eren construccions temporals i rústegues, que proporcionaven als bosquerols un mínim de comoditat, durant els períodes de l'any que havien de passar al bosc.
