Les barraques de carboner, són estructures senzilles per respondre a les necessitats bàsiques que pugi tenir el carboner o grup de carboners que s'allotgi dalt la muntanya durant el temps destinat a fer carbó. Les principals funcions són la de oferir aixopluc, per guardar els diversos utensilis, i per resguard del temps, durant uns periodes determinats de l'any. La seva construcció és força modesta, utilitzant material perible (principalment fusta i branques) i pedra local, sovint reaprofitada i poc treballada. L'estructura es basa en un sòcol construït a pedra seca, amb una coberta més lleugera, que sol ser una estructura de fusta. Aquestes construccions apareixen a la zona de mitja i alta muntanya de l'àrea mediterrània i venen condicionades per les relacions econòmiques amb el medi, com en aquest cas seria l'explotació del bosc per realitzar carbó. La seva adscripció cronològica és difícil de precisar; aquestes construccions d'antiga tradició, s'han datat a partir del segle XVII i XVIII, donada l'explotació de les parts més altes de la muntanya, tant per pastures com per carboneig o desforestació. També a finals del XIX i inicis del XX, l'explotació dels productes forestals fou molt important, realitzant-se llargues campanyes de carboneig que podien durar mig any i on hi treballava molta gent. El topònim Xevarria s'ha de relacionar amb el cognom Etxevarria, que pertanyia a un senyor tortosí que vingué a fer de carboner a la zona del Montseny, van ser molts tortosins que pujaren a treballar per aquesta zona. Aquest fet s'ha de relacionar en un context de gran auge del món carboner relacionat amb la industrialització i la gran necessitat d'obtenir carbó. El senyor Etxevarria va construir la barraca, datable a inicis del segle XX, on s'hi havia arribat a albergar un gran nombre de carboners.
