Barraca 8 de la Soleia de la Ferreria
Rellinars
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
Barraca de pedra seca situada dins el bosc, sense corriol d'accés, al capdamunt del vessant de Soleia de la Ferreria. S'hi accedeix a partir de la carretera B-122 que va de Terrassa a Rellinars, i arribats al PK. 13.700 girar a mà esquerra en sentit oposat al Camí de Les Boades. En aquest indret, només entrar, la pista de terra bifurca. Deixarem el camí de mà dreta i continuarem pel de l'esquerre. Un cop travessat el torrent del turó de les Planeres, a mà dreta mateix del marge hi ha una barraca mig enfonsada (veure fitxa núm. 179). Des d'aquí s'ha de baixar pel dret, travessar el torrent dels Oms per davant d'un gran roure i enfilar-se pel dret.
Es tracta d'una construcció aèria de planta circular (2,10 m de diàmetre), molt ben realitzada, damunt d'una codina. Feta de pedra irregular sense desbastar, ben falcada de pedruscall. Les pedres més grans estan situades al primer rengle de fonamentació, als brancals i la llinda, plana. La porta d'accés està orientada al sud (1,35 metres d'alçada per 0,65 d'amplada màxima a l'exterior i 0,55 de mínima a l'interior). Els murs tenen un gruix de 0,60 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades amb llosa de tancament central, en aquest cas enfonsada. L'alçada des del terra al centre de la volta és de 2,10 metres. Conserva una part del voladís (que mesura des del terra 1,70 metres) característic que impedeix les filtracions d'aigua en cas de pluja. Les molses i la vegetació herbàcia, retenen la poca terra que queda en superfície, però l'enderroc sembla inevitable. A l'interior hi ha tres tinells o cocons, un d'ells doble, superposat. El superior, mesura 0,40 m d'amplada per 0,40 m d'alçada per 0,50 de fondo. L'inferior mesura 0,40 m d'amplada, per 0,35 m d'alçada per 0,50 m de fondo respectivament. El tercer cocó està construït arran de terra (0,40 m d'amplada per 0,20 m d'alçada per 0,70 m de fondària); per les seves mides s'hauria utilitzat per a guardar-hi la perpalina o el xapo. Hi ha una espitllera, orientada cap al nord-oest.
Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 11984.
Història
La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines.
Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície.
La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de "barracaires" itinerants, els "sardans", o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència.
Bibliografia
PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat.
RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans.
RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres.
SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). "Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)"; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43.
SOLER i BONET, Josep M.(1987). "Barraques i tines, construccions per a la vinya"; dins Dovella, núm. 24. Manresa.
SOLER i BONET, Josep M.(1988). "La tècnica de la pedra seca. La construcció popular"; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52.
SOLER i BONET, Josep Maria (2000). "La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició"; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11.
