Barraca 20 de Les Llobatones Rellinars

    Vallès Occidental
    Les Llobatones
    Camí de Cal Manel
    355

    Coordenades:

    41.64552
    1.90828
    409086
    4610996
    08179 - 155
    Patrimoni immoble
    Edifici
    Modern
    Popular
    Contemporani
    XVIII-XX
    Bo
    L'interior està força brut i el terra ple de cavitats fetes pel bestiar. A l'exterior, arran de corona, hi té un pi que inclina les seves branques cap al damunt de la barraca i arranat al sòcol de la construcció hi arrelen peus de romaní i mata que han provocat algun trencament i desplaçament de la pedra calcària.
    Legal
    Decret 27/2011 del Consell Comarcal del vallès Occidental
    Fàcil
    Sense ús
    Privada
    08178A001000270000OB
    Jordi Montlló i Laura Bosch

    Barraca de pedra seca situada a mà dreta del camí de cal Manel, just davant mateix del trencall que porta fins a Les Llobatones. L'accés és fa des del camí que resseguint el torrent de l'Esbarzer, per darrera el mas de Les Ferreres puja cap al Ginebral.
    Es tracta d'una construcció aèria aïllada, de planta circular que mesura dos metres de diàmetre interior. La porta, orientada al sud-est té una alçada d'1,25 m per 0,55 d'amplada màxima a l'exterior i de 0,45 m a l'interior. La llinda és plana i presenta alguna fissura. El gruix dels murs és de 0,60 m. La coberta és de volta per superposició de filades amb llosa de tancament central. L'alçada màxima a l'interior és d' 1,80 m. A l'exterior conserva bona part del recobriment de terra i pedruscall i el voladís, que al davant de la porta mesura 1,45 m d'alçada. Entrant a mà dreta hi ha un tinell o cocó que mesura 0,35 m d'amplada per 0,38 m d'alçada per 0,30 de fondària. Té dues espitlleres orientades al nord i una a l'oest respectivament.
    A l'exterior, a mà dreta hi ha un banc correder, que sembla que faci de contrafort.

    La barraca està situada en terres del mas de Les Ferreres.
    Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 3319.

    La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines.
    Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície.
    La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de "barracaires" itinerants, els "sardans", o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència.

    PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat.
    RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans.
    RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres.
    SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). "Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)"; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43.
    SOLER i BONET, Josep M.(1987). "Barraques i tines, construccions per a la vinya"; dins Dovella, núm. 24. Manresa.
    SOLER i BONET, Josep M.(1988). "La tècnica de la pedra seca. La construcció popular"; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52.
    SOLER i BONET, Josep Maria (2000). "La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició"; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11.