La figura del cérvol és prou coneguda dins el llenguatge iconogràfic medieval. És considerat l'animal que té com a enemic la serp, a la qual s'enfronta i es menja, i tot seguit cerca un broll d'aigua per a beure i així fer fora la serp que s'ha empassat: la interpretació simbòlica que els textos de l'època extreuen d'aquesta actitud (vegeu Malaxecheverriá, 1986, pàgs. 42-44, i Sebastián, 1986, pàgs. 33-37) és la del pecat o el mal i l'immediat penediment, la de la purificació mitjançant l'aigua de la saviesa divina. Partint d'aquest textos, la iconografia medieval sol incloure el cérvol bé en actitud de beure l'aigua d'un broll o bé la d'enfrontar-se a la serp.
El cérvol de Santa Fe de Calonge, com veiem, no apareix representat ni bevent d'un broll d'aigua ni enfrontant-se a la serp. Tot el contrari, apareix en actitud potser de córrer, però més aviat estàtica, a manera de retrat o de retrat o de recordatori. L'únic motiu que l'acompanya és un floró, del tipus que apareix freqüentment acompanyant decoracions vegetals en els capitells al llarg dels segles XII, XIII i XIV i que prové de repertoris classicitzants.
La figura del cérvol, generalment representat amb una gran cornamenta, com al carreu de Calonge, apareix en altres conjunts d'època romànica i fit i tot anterior, però sempre dins un programa iconogràfic. Així , en trobem als portals de Vilagrassa (la Segarra) i de Santa Maria de Bell-lloc (Santa Coloma de Queralt) i en un capitell de Santa Maria de l'Estany, en aquest cas inscrit dins un cercle. En pintura mural el trobem al frontal d'altar procedent de Gèsera (Aragó) i conservat al MNAC-MAC (núm. Inv. 35702) i als conjunts murals de Sant Baudel de Berlanga (formant part d'una cacera), amb una cornamenta molt similar a la cel cérvol de Calonge, i de Sant Isidor de Lleó (enfrontat i lluitant amb un altre cérvol).
El relleu de Calonge, fora de qualsevol context iconogràfic que l'envolti, resulta un xic estrany. D'una banda, per la manca d'elements que ofereixin una lectura iconogràfica clara, de l'altra pel fet que el carreu on apareix treballat resulta perfectament encastat dins l'obra de l'edifici. Un exemple semblant en què apareixen dos carreus amb un animal esculpit (lleó fantàstic) es troba a Sant Llorenç d'Espinavessa (Alt Empordà); es tracta de dues peces de factura romànica, tot i que reutilitzades en un construcció posterior (segle XVIII), per tant descontextualitzades del seu entorn originari.
Cercar per al relleu de Calonge una justificació de tipus simbòlic, tot seguint els textos medievals tan importants en aquesta època i tan determinants dels programes iconogràfics, resultaria un xic forçat, ja que la figura del cérvol apareix sense cap mena d'elements que ens puguin dur a una lectura temàtica. En canvi cal tenir present que l'animal ha estat representat a manera de recordatori, o de símbol d'alguna cosa, potser d'una família o un llinatge importants, potser dels Cervera, el parentiu dels quals amb els Torroja a la darreria del segle XII i primer quart del XIII és documentat. El relleu, força allunya de qualsevol esquematisme i proper a un cert naturalisme, sobretot quant a l'anatomia del cérvol respon a una manera de fer dintre ja del segle XIII, potser d ela segona meitat.
