Les úniques dades conegudes, actualment d’aquest avenc, són les que va proporcionar Xavier Badiella, membre del SIS-CET, durant la seva exploració l’any 1978. Aixecà una topografia.
Els avencs són cavitats naturals on predomina la component vertical. Poden ser d’un sol pou o amb varis i comunicats entre sí a través de galeries. La majoria d’avencs són el resultat d’infiltracions disperses, però d’altres, coneguts com els engolidors, absorbeixen un curs considerable d’aigua. Els avencs que es produeixen per la dissolució de la roca necessiten que sigui soluble a l’aigua. La més adient és la roca calcària, que al reaccionar amb l’aigua es dissol formant formes geomorfològiques denominades carst.
L’any 1889, el francès Edouard Alfred Martel, els batejà amb el nom d’avenc, nom d’origen occità “aven”. A Catalunya però poden rebre altres noms, tot i que el més popular és “avenc”: bòfia, canya, caricau, grallera, forat, cigalera, bavorell, pou o bufador.
Existeixen tres tipus d’avencs. Els de dissolució, que es troben a la zona no saturada o d’infiltració d’un massís, on l’aigua té un sentit descendent a partir de les fissures verticals, que amb el temps i de mica en mica dissoldrà la roca, formant els pous. Aquests s’aniran engrandint i agafen una forma normalment de secció circular o el·líptica.
Els avencs per enfonsament, són el resultat de l’esfondrament d’una volta rocosa degut al buit del dessota. Són més grans, amb les formes més arrodonides i a la base acostumen a tenir un amuntegament de blocs irregulars.
Finalment hi ha el que s’anomena esquerdes de despreniment. Aquests avencs es formen quan s’obra una esquerda a prop d’un cingle; són estrets i en forma de tascó. Es poden trobar entre les capes que han lliscat horitzontalment entre elles.
