Les arneres construïdes aprofitant els marges de pedra seca són el testimoni d'una arquitectura popular que relaciona l'home amb l'aprofitament dels recursos naturals i l'economia de subsistència. En un indret on la pedra era el material de construcció per excel·lència no hauria de ser estrany trobar murs de pedra seca o baumes emprats per tenir-hi arneres. Malauradament n'han quedat molt poques d'aquestes construccions. Els processos de mecanització del camp o l'abandonament de les terres de conreu, han esborrat algunes de les construccions més representatives de l'arquitectura popular rural. Podríem considerar que les primeres arnes a més dels eixams localitzats a la natura haurien pogut estar troncs d'arbres buidats com l'escorça de suro, en el sentit més rudimentari. Les tècniques s'haurien perfeccionat amb el pas dels segles per tal d'aprofitar al màxim la mel i la cera. Moltes cases i masos tenien arnes per al consum familiar, procurant-se els eixams silvestres i semi-domesticant les abelles. Durant el procés de construcció dels murs calia tenir molt present les dimensions de les arnes i la tipologia per tal de poder-les encabir correctament. L'arna podia ser feta amb el tronc buidat d'un suro, com en queden encara al Maresme i al Vallès, de canya o de sarga i també de fusta, aprofitant una portadora vella, o una capsa de llauna. Amb aquestes construccions es podien protegir les abelles i la mel no només de les inclemències del temps sinó també d'alguns depredadors, ja que emprant aquest sistema només quedava al descobert la cara exterior de l'arna amb els forats d'entrada i sortida de les abelles.
