Antic Estany (dessecat)

L'Estany

Ara fa uns 47 Ma, els Pirineus eren un reguitzell d'illes arrenglerades en direcció est-oest, que emergien entre les aigües que cobrien les conques d'avantpaís d'Aquitània, al nord, i de l'Ebre, al sud. En aquell temps l'Ebre era una extensa badia que s'obria a l'Atlàntic pel golf de Biscaia i limitava a l'est amb els relleus de la Cadena Costanera Catalana, de manera que quedava desconnectada de l'Oceà de Tetis. Flanquejant la Conca de l'Ebre es desenvolupava una plataforma marina detrítica (formada per dipòsits sedimentaris) on creixien alguns esculls, a la vegada que a les desembocadures dels rius que drenaven la Cadena Costera Catalana s'edificaven ventalls al·luvials costers i deltes (formats per sediments transportats i dipositats per les aigües corrents), les restes dels quals són les muntanyes de Montserrat i Sant Llorenç del Munt. El clima, la circulació de les aigües i la resta de condicionants paleoambientals, afavoririen que aquelles plataformes fossin colonitzades per uns foraminífers típics de l'Eocè mitjà; els nummulits.
A poc a poc, la Conca de l'Ebre s'anà omplint de sediments. Cap a la fi de l'Eocè, fa uns 37 Ma, havia deixat d'estar connectada amb la mar oberta pel Golf de Biscaia, convertint-se en una depressió sotmesa a un règim endorreic (la xarxa hidrogràfica de l'entorn havia deixat de desembocar al nivell de base general oceànic) que afavoria l'evaporació. Això va provocar que a les àrees centrals de la conca es dipositessin grans quantitats de sals, mentre que a zones molt localitzades dels marges, encara s'acumulessin petites formacions d'esculls coral·lins.
Al mateix temps, les estructures tectòniques que es formaven com a conseqüència de la col·lisió entre les plaques ibèrica i europea s'estengueren cap a l'interior de la Conca de l'Ebre. Això provocà que aparegués una àrea emergida de cadenes de muntanyes en formació, reduint-se progressivament l'espai ocupat per la Conca de l'Ebre.
A principis de l'Oligocè, fa uns 33 Ma, la Conca de l'Ebre era una depressió que rebia les aportacions dels rius i torrents que drenaven les àrees del nord i del sud elevades topogràficament per causes tectòniques. En arribar a la plana, aquells rius i torrents dipositaven els seus al·luvions, consistents en enormes quantitats de graves, arenes i argiles, en forma de conjunts de ventalls i de planes al·luvials. A les zones centrals de la conca, es desenvoluparen pantans naturals i àrees on es dipositaren margues, carbonats, guixos i de vegades, també torbes. Precisament aquests són els terrenys que afloren entorn de l'Estany, on es troben intercalacions de margues, calcàries grises i lutites, que poden estar recoberts per sediments quaternaris (de fa menys de 2 Ma) d'origen fluvial al·luvial.
L'àrea del Moianès de l'entorn de l'Estany correspon a una sèrie de plecs i encavalcaments geològics vinculats a l'anticlinal (plec simple que té la part exterior convexa) de Santa Maria d'Oló. Es tracta d'un plec asimètric d'aspecte diapíric (amb un nucli mòbil i plàstic que trencà les fràgils capes que l'envoltaven i s'estengué per damunt de les roques estratigràficament superiors) i d'origen pirinenc. Els materials que componen el plec pertanyen a la formació geològica d'Artés, i estan formats per nivells de calcolutites i gresos vermells. L'estructura geològica en detall de l'entorn és complicada per la presència d'una gran quantitat de replecs i falles (fractures de l'escorça terrestre acompanyades de desplaçament) de poc salt.
Així, geològicament parlant, el pla de Santa Maria de l'Estany correspon a una antiga llacuna endorreica (la xarxa hidrogràfica de l'entorn desembocava a un nivell de base diferent de l'oceànic). Es creu que la depressió lacustre del llit de l'antic estany tingué un origen tectònic fa menys d'11.500 anys. En aquesta zona afloren dipòsits quaternaris holocens (originats des de fa 11.500 anys fins a l'actualitat) corresponents a argiles blaves, torbes i graves.