Alzina de can Cànoves
Pineda de Mar

    Maresme
    Mas Cànoves, s/n.
    Emplaçament
    A uns 30 m. al sud de la torre de defensa.

    Coordenades:

    41.638997947628
    2.6764664053917
    473055
    4609747
    Número de fitxa
    08163 - 260
    Patrimoni natural
    Tipologia
    Espècimen botànic
    Estat de conservació
    Bo
    Protecció
    Inexistent
    Inexistent
    Accés
    Restringit
    Altres
    Titularitat
    Privada
    002402700DG71A0001RM
    Autoria de la fitxa
    Jordi Montlló Bolart

    L’alzina de can Cànoves és un exemplar singular de Quercus ilex  que creix en un alzinar molt ben conservat, a pocs metres de la façana sud de la torre. Només arribar a la casa, sobresurt una capçada imponent de més de trenta metres de diàmetre. És un arbre monumental, robust, perennifoli, de més de 300 anys, que destaca pel seu creixement inclinat i per la seva espectacular capçada i per una brancada ben repartida que permet donar uniformitat a la capçada. Ja fa anys que se li va tallar una branca justament per la banda d’inclinació.

    L’escorça és de color bru, molt rugosa i clivellada. Les seves fulles són lanceolades, de 3 a 7 cm amb el marge dentat, verdes per l’anvers i blanquinoses pel revers. El seu fruit és la gla, que té una cúpula amb escates, però no punxa. El terra n’és ple de seques que formen una capa gruixuda i cruixent al caminar-hi per sobre. 

    Mesura una bona vintena de metres d’alçada per més de 30 m. d’amplada de capçada aproximadament. El volt de canó depassa els 2,70 metres i el volt de soca els 3 m.

    Es tracta d'un espècimen autòcton de la zona i, per tant, molt més resistent als incendis que no pas el pi. La fusta de l'alzina s'ha emprat tradicionalment per a fer carboneig. Però en cap cas aquest exemplar és fruit d'un rebrot. El creixement d'aquest arbre perennifoli és molt lent, i per tant produeix una fusta extremadament dura i compacte, molt apreciada per a fer eines per treballar la terra i fusteria (boter, mestre d'aixa, fuster).

    De l'escorça se n'obtenen tanins que serveixen en l'adoberia, però també es apreciada la mel mono floral. Les alzines prop de les masies han estat molt apreciades en temps on hi havia bestiar, perquè els glans eren emprats per donar de menjar als porcs.

    ALBEROLA, Ginés (1892). Mitologia vegetal. Leyendas de las plantes. Madrid. Tipografia de Manuel Ginés Hernándes. Impresor de la Casa Real. Facsímil.

    MASCLANS, FRANCESC (1999). Guia per a conèixer els arbres, actualitzada per Oriol de Bolós - Flor del Vent Edicions.

    PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà de Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona.

    PHILIPS, Roger (1985). Los árboles. Barcelona. Editorial Blume.