Torre de la font del Mingo / Torre de les Aigües

Sant Sadurní d'Anoia

La torre és el darrer testimoni que resta de la segona muralla de la vila. El primer recinte emmurallat arribava fins a l'extrem del carrer Cavallers, actual carrer del Dr. Escayola, però la vila va continuar creixent fora muralla conformant el Raval i el carrer Montserrat.

La construcció de la torre es contextualitza en la Tercera Guerra Carlina (1872-1876). El naixement de la causa carlina fou conseqüència de la mort l’any 1833, sense descendència masculina, del rei Ferran VII. Hi havia dues possibles alternatives successòries: d’una banda Isabel, filla del monarca; de l’altra Carles Maria Isidre, germà de Ferran. Per decisió del monarca prèvia a la seva mort, hauria de ser Isabel qui el succeís, però a l’hora de prestar jurament a la nova Isabel II, Carles Maria Isidre –conegut pels seus partidaris com a Carles V- s’hi va negar. Així va començar un conflicte en què els principals períodes bèl·lics es van donar en les anomenades Guerres Carlines: la Primera Guerra Carlina (1833-1840), la Segona Guerra Carlina (1846-1849), i la Tercera Guerra Carlina (1872-1876).

La tercera etapa bèl·lica per a la causa carlina es va donar amb la proclamació de la Revolució de “la Gloriosa” (1868), que implicà l’expulsió del tron d’Isabel II i la implantació d’un sistema parlamentari democràtic amb sufragi universal masculí. L’anomenat Carles VII, descendent de Carles Maria Isidre i aspirant de torn a la Corona, hi veié l’oportunitat idònia. Tot i que els carlins van concórrer com a partit a les eleccions i obtenir un bon resultat, a la primavera de 1872 van abandonar la lluita democràtica per tornar a declarar la guerra.  

El gener de 1873 els carlins exigeixen el cobrament (les contribucions) als veïns de Sant Sadurní d’Anoia, i el juliol, la ciutat d’Igualada és ocupada pels carlins. Per aquest motiu es reuneixen I‘Ajuntament i la Junta de Defensa i decideixen, davant d'aquests esdeveniments, que cal fer obres de fortificació, urgentment, ja que, per altra banda, I'Estat Major obligava els pobles a fortificar-se. L'Ajuntament explica que no té diners, ja que havia esgotat els recursos en anteriors fortificacions i que el què calia era fer un préstec mitjançant un repartiment entre veïns, els quals seran dividits en diverses classes o categories segons la seva disponibilitat econòmica (COSTA, 1995).

Aquests fet s’emmarquen en el període de vigència de la Primera República espanyola (1873-1874).

Les tasques de fortificació de la vila es van dur a terme en tres fases diferents: fins al 3/8/1873, del 3/8/1873 al 9/11/1873 i del 26/12/1873 fins març de 1874. El desenvolupament de les obres generà una quantitat notable de documentació, que es conserva a l’Arxiu Municipal de Sant Sadurní d’Anoia. Aquesta documentació aporta dades molt detallades relatives, especialment, als materials de construcció. Els materials principals foren pedra cana, rajols, calç, bigues de fusta i teules. Per la seva composició es dedueixen els factors que es van prioritzar en l’edificació: consistència, fàcil aprovisionament i rapidesa en la construcció.

La vila queda closa per panys de muralla que es construïren seguint per darrere els patis de les cases que donaven els afores, al camp i a les vinyes, tancant fins i tot la sortida d'alguns carrers. A més a més, es reforça la seva protecció amb la construcció d'un bon nombre d'espitlleres, i la construcció de garites, forts o tambors, on hi van col·locar canons (COSTA, 1995).

Pel març de 1874 els carlins envaeixen la vila, cobren impostos i canvien els responsables de l’Ajuntament. També ordenen enderrocar les fortificacions.

Pel novembre d'aquell mateix any l’exèrcit restitueix I'ajuntament, i es torna a construir allò que havia estat enderrocat en temps del govern carlí a la vila. És en aquest moment que es va construir la torre o fortí que es conserva avui, tal com mostra la documentació que es conserva a l'Arxiu Municipal:

(Reg. 332 doc. 6) Ofici del comandant capità d'enginyers Estanislao Duguisa, 5-12-1874: “constituyendo parte del proyecto de defensa de esta población el establecimiento de una torre para fuseleria, con foso y de 5 mt. de diámetro interior, en la meseta del cerro lindante a esta localidad, sobre la derecha del camino que viene de Villafranca, cuyo terreno es propiedad de Francisco Asís Formosa ... pase el oportuno aviso a su dueño”.

(doc. 18.16.4) Pressupost del contractista Sr. Turó: "Per construir torre bateria 56 pams d'altura per 12,5 d'ampla que formen 88canes a 93 rals cana, 81 84 rs; per 8 canes 81 cent. paret de 7 pams d'espessor que és la que constitueix el sòcol 145 rals cana 1277 rs; per 17 canes paret de 5 pams d'espessor que és el que forma el massís de la torre a 104 rals cana,1768 rs".

Aquesta torre no seguia l’alineació de la muralla o mur que tancava la vila, sinó que va fer-se com a protecció fora dels murs, en el serral d'en Formosa, propietari que va cedir els terrenys a condició que un cop fos innecessària es retornés els terrenys a la propietat o s'abonés un pagament per l'expropiació (COSTA, 1995).

Cal remarcar, que va ser dissenyada pels enginyers de l'exèrcit i és l'única de planta octogonal, ja que la resta són de planta circular.

Un cop va perdre la seva funció defensiva, es convertí en dipòsit d'aigua per a la font que hi ha als seus peus i que li dóna nom: la font d'en Mingo.

Ja entrat el segle XXI, l’edifici de propietat municipal amenaçava ruïna. L’any 2008, el consistori va aprovar per unanimitat un conveni urbanístic entre l’Ajuntament i la Comunitat Mina i Aigües de La Salut, segons el qual l’empresa que gestiona l’abastament d’aigua potable a Sant Sadurní assumia el cost de l’execució de les obres de restauració de la Torre de les Aigües, que s’elevava a 95.165 €.

El projecte de restauració de la Torre de les Aigües, va ser redactat, per Ozcáriz-Lindstrom Arquitectes i preveia: la consolidació de l’estructura; la reconstrucció del terrat; l’obertura d’espitlleres i orificis de capçals de bigues; la restauració de les façanes i dels paraments interiors; la instal·lació de trepa, escales d’accés, portes i reixes; l’adequació de l’entorn, i la seva il·luminació.