Talús de Can Raimundet
Sant Llorenç d'Hortons
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
Al peu de la masia de Can Raimundet, a la llera de la Rierussa, s'observa un talús, com a testimoni geològic únic ,a la conca penedesenca, de la retirada de les aigües marines o transgressió marina succeïda en el Miocè inferior, entre els 16 i 14 milions d'anys. En el tram baix del talús es poden veure les traces d'un entorn propi dels sediments de zones de fondària d'aquest antic mar, ric en llims i argiles i de coloració blava. Mentre que en el tram alt hi trobem elements detritus propis de zones de planures submergides, com en els deltes i estuaris actuals. Podem observar sediments rics amb llims, intercalats amb dipòsits de graves i conglomerats d'un color ocre, testimonis d'un ambient de planura costanera. Aquest registre geològic ha estat estudi de nombrosos treballs geològics per interpretar el paisatge i les diferents pulsacions marines penedesenques.
Indrets com la Pedrera i Can Raimundet podem observar almenys dues pulsacions marines, d'un entorn de badia, ric en llims i argiles de coloració blava passem a una sequència de coloració ocre, ric en llims ,grave i conglomerats, testimonis d'un ambient de planura submergides tipus delta o estuari.
Història
La depressió de les comarques del Vallès i del Penedès es forma fa uns 30 milions d'anys quan es produeix una important fractura de l'escorça terrestre, que comença al sud de la Península Ibèrica i s'estén a través de la mediterrània occidental des del sud-est de França (Vall del Rhone) fins arribar a l'Alemanya occidental (conca del Rhin).
Aquest procés d'enfonsament de l'escorça s'anomena rifting i és similar al que passa encara avui i que es va iniciar fa quatre milions d'anys separant el continent africà de la Península aràbiga, creant un nou espai ocupat pel Mar Roig. En el cas europeu, es va avortar,però restaren seqüeles geològiques que encara es poden observar avui. El Vallès-Penedès constitueix una estreta fossa tectònica de direcció sud-oest / nord-est; una depressió marginal d'aquesta gran esquerda del Mediterrani, seguint un conjunt de falles en el terreny. Té una longitud de 100 Km i una amplada màxima de 15 m i s'estén paral·lela a la línia de costa encaixada per les serralades del Litoral i Prelitoral.
L'enfonsament de la conca penedesenca va ser un procés asimètric. Es poden diferenciar tres episodis: un primer període de drenatge de terres que ompliren la vall durant el Miocè inferior (entre 23 i 16 milions d'anys); un segon període anomenat el Complex marí i de transició que es caracteritza pels materials dipositats durant les transgressions i regressions de les aigües (entre els 16 i els 14 milions d'anys); la darrera fase es produeix entre els 14 i els 6 milions d'anys, es tracta d'una nova etapa continental quan els darrers drenatges omplen la vall.
Bibliografia
CASANOVAS CLADELLAS,M.L et al. (1972) Contribución al estudio del Mioceno del Penedès ( sector Gelida) . Acta Geológica Hispánica t.VIII,n.5 pág. 143-148
MARTIN CLOSAS, Carles (2012). L'última glaciació a Sant Llorenç d'Hortons; dins el programa de Festa Major de 2012. Sant Llorenç d'Hortons, pàgs. 24 a 28.
RIUS FONT, Lluís ( 2007). La història més bella de Sant Llorenç d'Hortons. Programa de Festa Major.
RIUS, Lluís i MAURI, Alfred (2007). Un viatge submarí per l'Alt Penedès: Amics dels Parcs Naturals, núm. 10, febrer de 2007. Àrea d'Espais Naturals de la Diputació de Barcelona, pàgs. 14- 19.
RIUS FONT, Lluís ( 2009) Una capbussada pel paisatge. Programa de Festa Major de Gelida.
