La ciutat de Vic patia des d'antic problemes en el subministrament d'aigua potable, a causa de la inexistència d'una deu prou important dins el seu terme. Uns estudis previs van posar al descobert l'abundància d'aigua a la zona de Bellpuig i la Madriguera. Aleshores, l'any 1771 l'alcalde de Vic, Jaume Pou, i el propietari del mas Bellpuig, Joan Bellpuig, van signar un acord per la canalització de l'aigua fins a la ciutat, amb el projecte redactat per l'arquitecte Joan Soler Faneca. La canalització no va quedar enllestida fins a l'any 1820 i va donar servei a la ciutat fins l'any 1969, bàsicament per la portada d'aigua del riu Ter. A part de proveir les cases, al llarg del seu recorregut hi havia 17 fonts públiques. Es tractava d'una obra d'enginyeria de gran magnitud, formada per una mina principal de notable profunditat, que tenia el seu origen en la Mare de les Fonts i que al llarg del seu recorregut tenia diversos ramals o boques de manteniment i els sifons que permetien salvar el riu Gurri. El sifó era un recurs que era utilitzat des d'antic per passar l'aigua sota un obstacle, basant-se en la tècnica dels vasos comunicants.
