La primera església pre-romànica, documentada des de l'any 856, fou substituïda al s. XI per un nou edifici romànic que es va mantenir amb peus fins a començaments del s. XVIII tot i que des de finals del s. XVI i molt especialment al llarg del s. XVII s'amplià amb la construcció de capelles laterals que van acollir els altars de les Confraries de Sant Joan i Sant Martí, del Roser i de Sant Pere; també es modificà l'absis per tal d'encabir-hi un nou presbiteri amb el cambril de la Mare de Déu de la Popa.
Tot i que l'any 1718 s'iniciaren les obres de construcció de la capella del Sant Crist i que aquesta s'inaugurà el 1720, l'església devia tenir, als ulls del rector i dels habitants de Borredà un aspecte antic ja que el 1784 el batlle i els regidors, d'acord amb el rector i els obrers de les Confraries acorden iniciar les obres de la nova parroquial. La nau s'allargà notablement, es va refer la volta i el 1790 començaven les obres del campanar. Malauradament fou incendiada durant la Guerra Civil (1936-39) perdent-se els retaules barrocs que la decoraven.
L'església i el seu terme parroquial pertanyien als dominis jurisdiccionals del monestir de Santa Maria de Ripoll des de l'any 886, tot i que formaven part del bisbat d'Urgell i a partir de l'any 1596 del de Solsona, fins que a l'any 1835, i com a conseqüència de la desamortització va desaparèixer el monestir de Ripoll, la parròquia de Sta. Maria de Borredà passà a formar part del bisbat de Vic.
