Sant Quirze i Santa Julita de Muntanyola

Muntanyola

L'església parroquial de St. Quirze i Sta. Julita de Muntanyola es trobava a l'antic terme del castell de Muntanyola. La primera cita la trobem l'any 983, quan Guisard donà a l'església de Sant Pere de Vic una vinya situada en el terme de Sant Quirze, a Muntanyola. Del primer temple pre-romànic es van descobrir, durant els treballs arqueològics, la capçalera trapezoïdal, restes dels murs d'una sola nau i restes d'un paviment de calç sobre l'argila natural. També es localitzaren, a la base del campanar actual, vestigis d'una torre cilíndrica anterior a la construcció del segon temple romànic. Tot i la hipòtesi que es tractés d'un campanar, la porta enlairada denota més una funció defensiva. Es descarta que es tracti d'una part del castell documentat el 1.013 i tradicionalment associat al mas anomenat el Castell, més allunyat del temple. A la segona meitat del segle XII, el temple fou renovat i consagrat l'any 1177. D'aquesta fase se'n coneix l'absis allargassat (cobert amb volta de forn), restes dels gruixuts murs de la nau única (suposadament coberta amb volta de canó), i l'arrencament d'un arc de mig punt (una porta). Durant unes obres de restauració es va trobar un capitell romànic esculpit per dues cares, que podria procedir d'una hipotètica portalada amb arquivoltes sostingudes per columnes, com és típic de la contrada. És probable que en aquest nou temple romànic, més ample, s'incorporés com a campanar la torre cilíndrica descrita, ja unida a la nova fàbrica, ja que el 1.592 tenim notícies d'una porta d'accés des del campanar a l'església. És possible que l'església hagués posseït una espadanya recolzada al capcer occidental, ja que, de fet, el 1733 es va reparar la campana que antigament es trobava sobre la volta de l'església. Aquest element característic es podria associar a una estructura apareguda al subsòl de l'actual capella de Sant Isidre, al nord-oest del temple. Aquesta estructura, semblant a un podi de pedra i adossada a la fàbrica en època medieval, hauria pogut servir com a base d'una hipotètica escala d'accés a la cadireta. Pel què fa a l'interior, el paviment romànic era de terra barrejada amb calç, i al centre del presbiteri hi havia un altar col·locat sobre un pilar. Les parets conservades presentaven un arrebossat de calç poc gruixut, sense conservar restes de policromia visibles, ja que algunes zones estaven molt reformades. L'església actual fou totalment reconstruïda al 1727, sense que s'endevini cap element visible de l'església anterior. Adquirí un aspecte molt diferent a l'anterior, amb la construcció de diverses capelles, al llarg del segle XVII, com la del Roser, la de St. Isidre i la de la Concepció. Cap al 1707, es va bastir la nova capçalera, flanquejada per la sagristia, a migdia, i la capella del Sant Crist, a tramuntana. Finalment, en 1729-32, es va dur a terme una reforma general del temple seguint l'estil barroc, que li va donar l'aparença actual i que va ser complementada amb la col·locació progressiva d'un conjunt de retaules, el més modern dels quals es va instal·lar el 1804 a la capella de Sant Sebastià. L'acta de consagració i l'excavació de l'església donen a entendre que, de bon començament, disposava de l'altar dels sants titulars ( St. Quirze i Sta. Julita) i d'un altre dedicat a la Verge Maria. Aquest darrer, tot i ser esmentat sovint en la documentació posterior, no va deixar vestigis arquitectònics apreciables, cosa que ens fa suposar que podria haver estat dins l'àmplia capçalera o en alguna fornícula oberta en les parets de la nau.