Des de molt antic, els habitants de la part baixa del municipi feien a peu el trajecte per anar a missa fins a l'església de Santa Maria de Martorelles, situada a la part alta del poble. Tot i que les masies de Can Sunyer i Carrencà tenien capelles pròpies, la de Sant Martí i de Sant Domènec respectivament, aquestes eren d'ús privat i només s'hi podia assistir en ocasions contades. L'any 1927, la part coneguda a Martorelles de Baix es va segregar de Santa Maria de Martorelles i va passar a denominar-se Martorelles. Aleshores va començar a plantejar-se la possibilitat de construir una església pròpia. L'esclat de la Guerra Civil i el període de postguerra van ajornar aquesta voluntat. L'any 1955, l'aleshores mossèn Josep Paituví, va recuperar la iniciativa, amb l'ajuda del grup "Junta de Construcción de la Nueva Iglesia". El senyor Joaquim Pont i Puig va cedir el terreny per a construir-la, i molts martorellencs i martorellenques van fer les aportacions que van permetre que fos bastida. La primera pedra de l'església de Sant Joaquim (advocació en honor del donant del terreny) va col·locar-se el 24 de juny de 1956, en què l'arquebisbe Gregorio Modrego va beneir-la i va oficiar la primera missa. El setembre de 1959 el bisbe auxiliar D. Narcís Jubany va beneir el temple, quedant així parcialment inaugurat, ja que les obres no es trobaven finalitzades. No va ser fins al juny de 1976 en què l'església de Sant Joaquim es va constituir com a parròquia.
