Sant Andreu Cànoves i Samalús

Vallès Oriental
nucli de Samalús
376
08042-19
Patrimoni immoble
Edifici
Romànic
Modern
XI-XIX
Bo
Legal
BCIL (POUM 2010)
Sí. IPAC núm. 28537 i 33296
Fàcil
Religiós
Privada
Bisbat de Terrassa
Marc Guàrdia i Llorens

L'església de Sant Andreu,malgrat les modificacions posteriors, encara ens mostra el seu caràcter romànic. En origen es tractava d'un edifici d'una sola nau orientat a llevant, de volta de canó, encapçalat amb un absis semicircular. Aquest absis, de volta semicircular, presenta arcuacions llombardes en grups de dos, que reposen sobre lesenes. Aquestes faixes centren tres finestres d'arc de mig punt i doble esqueixada. L'absis, es presenta en l'actualitat clarament sobrealçat, on s'hi observen cinc espitlleres.
El campanar, de planta quadrada, té un pis, i a cada una de les seves cares, presenta una decoració a base de tres arcuacions llombardes que reposen sobre lesenes i emmarquen finestres d'arc de mig punt. Igual que l'absis, en un moment posterior, el campanar fou sobreelevat. Actualment està coronat per una estructura metàl·lica.
La nau presenta modificacions a la seva façana en la que s'obrí o modificà la porta al segle XVI, tal i com resa la inscripció del dintell (1580). Sobre la porta destaca una fornacina amb arc conopial, sobre la qual hi ha una carassa d'un àngel, i encara per sobre una finestra d'ull de bou.
També posteriors a l'edifici primigeni trobem les capelles laterals d'arcs gòtics, la sagristia , del segle XIX, i d'altres dependències.

El conjunt de l'església inclou una creu de terracota construïda a l'exterior del temple, davant la porta d'entrada, així com la sagrera annexa, envoltada per una tanca de pedra

La primera menció explícita a la parròquia de Sant Andreu de Samalús és de l'any 1059 (ACA, pg. RBI, 243).En aquest document, els comtes Ramon i Almodis confirmen a Mir Geribert la seva possessió, com una de les parròquiesdel feu comtal del castell de Montbui. L'any següent, 1060, el bisbe de Barelona infeudà aquest parròquia, entre d'altres, a Guisla de Besora i els seus fills.A finals del segle XIV ja la trobem formant part de la mensa capitular de Barcelona, la qual en tenia el dret de patronat, tot i que passà a dependre del bisbe al segle següent (1423). Les nombroses visites pastorsls (ADB) ens permeten resseguir l'aspecte del temple així com les obres que s'hi esdevingueren.

MARTÍ BONET, J.M. (1981): Catàleg Monumental de l'Arquebisbat de Barcelona, Vols. I/1 i I/2, Arxiu Diocesà de Barcelona.
PLADEVALL, A. (dir) (1991): Catalunya Romànica, vol XVIII, Enciclopèdia Catalana. Barcelona.
RIU BARRERA, E. (2000): "Vestigis arqueològics i edificis històrics als termes de Cànoves i Samalús", Monografies del Montseny, núm. 15, Viladrau, pàgs. 57-69.