Sagrera

Vacarisses

La sagrera va sorgir a l'entorn de l'església parroquial (documentada ja l'any 993) i molt a prop també del "castell nou", que al segle XIV ja existia, en un petit promontori travessat pel camí que venia de Manresa i continuava cap a Olesa o Terrassa. La sagrera està documentada per primera vegada l'any 1396, quan amb motiu d'una inspecció són convocats "els prohoms a la sagrera de dit castell" (SARRET: 278) , però cal suposar que devia ser força anterior. I encara apareix esmentada com a tal als segles XVII i XVIII. En un principi, A. FLOTATS (1979: 43-44, 108) plantejava tres ubicacions hipotètiques per a la sagrera: la Rectoria Vella (junt amb un grup de cases al carrer Sant Josep), el carrer Montserrat i, finalment, a l'entorn de l'església parroquial. Considerem que les dues primeres són poc fonamentades, ja que no es basen en cap dada concreta. FLOTATS (1979: 108) també recull una regulació de l'any 1701 (potser promulgada el 1704) en què el Senyor de Vacarisses estableix un incipient règim municipal al terme i distingeix dos estaments: els pagesos (que Flotats identifica amb els habitants del poble, al costat del castell) i els habitants de la Sagrera (que Flotats identifica amb un altre nucli). Cadascun dels dos estaments elegia dos jurats i altres representants en un consell del terme que era l'encarregat de decidir en els afers administratius, fiscals, etc. Però considerem que aquesta interpretació és errònia, i que la dicotomia pagesos/sagrera es refereix, als pagesos que habitaven els masos dispersos i als habitants del nucli urbà. Per tant, considerem que la sagrera estava situada a l'entorn de l'església. De fet, el mateix FLOTATS, en una publicació posterior (1994: 126, 234) sembla desestimar les altres ubicacions i decantar-se per la idea que hem exposat anteriorment.
Així doncs, la primitiva sagrera estaria situada al voltant de l'església romànica. A l'angle nord tenia el cementiri. En algun moment s'hi construí una era i un comunidor, situats a l'extrem oest, els quals encara es conservaven l'any 1940. Aquest any s'abandonà la Rectoria Vella i es construï la nova, situada precisament en aquest sector.Pel que fa a les cases, el conjunt format per cal Ferrer Vell, cal Seró i cal Revitxol serien les úniques que, per les seves característiques arcaiques, quedarien com a testimoni d'aquesta època.
Després de la crisi baix medieval, l'any 1597 es parla de només dues cases a la Sagrera. Un primer creixement important va tenir lloc als segles XVII i XVIII, quan es comencen a edificar cases a l'entorn del castell en terrenys que el propi senyor ofereix als seus parcers per construir vivendes, a canvi que treballin unes terres a rabassa morta (FLOTATS, 1979: 50). Al capbreu de 1634 ja es parla de diversos carrers: Barcelona, Manresa, de Bonaire i plaça. Entorn de 1664 ja n'hi havia més: de la Rulla, la Feixa del Bou. Altres, com la Creu de la Font i la Font d'En Guàrdia, ja denoten el sorgiment de nous barris dispersos.
Al segle XVIII (en l'enquesta de Francisco de Zamora) el poble és descrit de la següent manera: "las calles son malas, la plassa pequeña, y no se puede mejorar por causa del territorio, no tiene paseos…". El conjunt del terme tenia entre 110 i 120 cases, i entre 600 i 700 habitants. Segons un establiment de l'any 1734 el senyor del terme va adquirir la facultat de promoure fleca, hostal, taverna, carnisseria i botiga als llocs de Vacarisses i Rellinars.
En un llevador de censos de l'any 1780 s'especifiquen els següents arravals: arraval de les Feixes del Castell, de la Font d'en Gordi, segon arraval de les Feixes del Castell, Sagrera o "lloch, iglesia i plasa", de les costes del Castell, arraval de la Rectoria i arraval de la Serra de la Creu. D'aquesta descripció se'n dedueix que els principals barris dispersos a l'entorn de la sagrera ja es trobaven consolidats. Al s. XIX, amb l'expansió de la vinya, el poble arriba al seu màxim històric (el 1860 tenia 986 habitants al conjunt del terme).