El safareig es va construir l'any 1929 sota la direcció de Manuel Raspall. El seu bon estat de conservació es deu a un taller-escola que el va restaurar l'any 2005 i, a més, està dotat de plafons informatius elaborats pel museu Thermàlia dins el projecte de conversió dels safareigs termals en centres d'interpretació de l'aigua termal. En tot cas, el safareig és un element urbà característic de molts pobles, on al seu voltant hi havia tot un món exclusiu de les dones. El safareig era un espai de neteja i de relació social. Era el lloc de trobada i de fet petar la xerrada entre rumors, sorolls barrejats de cops de pala sobre la roba mullada del frec de les pastilles de sabó i un continu circular de l'aigua. L'arribada de l'aigua corrent a les cases i la posterior introducció de les rentadores, va fer que els safareigs públics caiguessin en dessús. Després d'una època d'abandó, i per sort, alguns d'aquests safareigs amb aigua calenta encara s'utilitzen per rentar-hi roba o grans peces, però en general, resten allunyats del que va ser el seu sentit de ser. Actualment és un equipament d'ús públic i d'accés lliure els matins de dilluns a dissabte.
