Roure de la font de can Merlès
Sant Just Desvern
Ubicació
Coordenades:
Classificació
La serra de Collserola forma part de la Xarxa Natura 2000, una xarxa europea d'espais naturals protegits que té com a objectiu garantir la biodiversitat mitjançant la conservació dels hàbitats naturals i de les espècies de flora i fauna silvestres d'interès comunitari. El 5 de setembre de 2006, el Govern de Catalunya, amb l’Acord de Govern 112/2006, aprova la llista definitiva de LIC (Lloc d’Importància Comunitària) i de ZEPA (Zona Especial Protecció Aus) que configura la Xarxa Natura 2000 al nostre país.
El Pla Especial de Protecció del Medi Natural i del Paisatge del Parc Natural de la Serra de Collserola (PEPNat), aprovat el 2020 amb aprovació definitiva per Acord de Govern de la Generalitat de Catalunya en sessió del 6 d'abril de 2021, estableix les directrius per a la preservació dels valors naturals i paisatgístics del parc, així com per a la regulació dels usos i activitats que s'hi desenvolupen. Aquest pla és l'eina principal per a la gestió sostenible de l'espai natural.
Descripció
Exemplar de roure (Quercus cerrioides) de 26 m d’alçada, amb un perímetre de tronc de 2,27 m i 23,7 m de diàmetre de capçada. L’arbre està situat a pocs metres de la font d'en Merlès, a una zona de bosc mixt a obaga, dins del Parc Natural de Collserola.
De la família de les fagàcies, té una capçada irregular amb branques robustes i entortolligades. El tronc presenta una escorça esquerdada.
És un arbre caducifoli de fulles simples, alternes, toves, de contorn lobulat, color verd intens a l’anvers i lleugerament blanquinós al revers. Floreix d’abril a juny i produeix aglans.
El roure de la font d’en Merlès, amb els seus 26 m, és el cinquè arbre més alt de Sant Just Desvern.
Història
Espècie autòctona mediterrània que actualment és endèmica de la península Ibèrica. Aquesta espècie és una hibridació natural entre Quercus faginea i Quercus pubescens, que creix en ambients de certa humitat i aguanta bé les baixes temperatures, amb preferència pels sòls calcaris. El mot llatí Quercus, que identifica a les diverses espècies de roure, el feien servir els romans per referir-se a totes les diferents espècies de roure, i per extensió, a tots els arbres que produeixen aglans.
La fusta, dura i compacta, ha estat emprada en fusteria, així com per fer foc i carbó. També és una de les fustes més utilitzades per la fabricació de botes per envellir vi i licor. L’escorça s’ha usat tradicionalment per adobar pells, gràcies a la seva riquesa en tanins. Els cecidis o gales dels roures, unes boles produïdes per la posta d’ous d’alguns insectes, també han tingut un aprofitament per fer tints.
Els aglans són comestibles i des d’antic han servit per alimentar el bestiar, especialment el porcí.
Bibliografia
AJUNTAMENT DE SANT JUST DESVERN (2014). Ordenança de protecció de l’arbrat i dels espais verds de Sant Just Desvern.
CABALLERO ARROYO, Cecilia; GUAL DEVESA, Ramon; RUEDA AGUILERA, Ferran (1997). Arbres de Sant Just Desvern. Ajuntament de Sant Just Desvern.
OCHOA GONZÁLEZ, Juli (2023). “Els arbres més alts de Sant Just Desvern”. La Vall de Verç, núm. 488, pp. 20-21.
