Roure de Can Roure

Fogars de la Selva

L’antropòleg, Sir James George Frazer (1854-1941) en la seva obra monumental “The Golden Bough” publicada per primer cop l’any 1890 feia un estudi comparatiu de diversos mites i ritus en varies zones del món, i evidentment ja parlava de la importància del roure en les diferents cultures. Grecs com romans, associaren el roure amb Zeus o Júpiter, divinitats del cel, la pluja i el tro.

Juli Cèsar, tornant de la campanya de Britània, ordenà tallar les rouredes dels morins, una tribu gala que s’hi amagava: “Finalment, en dies successius, Cèsar va decidir tallar el bosc, i a fi que els nostres soldats, desarmats i desprevinguts, no poguessin ésser atacats per sorpresa, tots els arbres tallats eren col·locats de cara a l’enemic i se’ls amuntegava a ambdós costats a manera de clos” (Juli Cèsar, la Guerra de les Gàl·lies, III, 29).

D’altres autores com l’escriptora Colleen McCullough, pensa que Cèsar va voler acabar amb l’arbre sagrat dels morins “kilómetro tres kilómetro a través del bosque de robles, César y sus Hombres fueron empujando a los morinos hacia atrás hasta sus pantanos; a medida que avanzaban talaban robles en una ringlera de trescientos metros de anchura y amontonaban los troncos y las ramas podadas formando una gran muralla a cada flanco mientras elevaban la cuenta cada vez que un viejo árbol gemía para caer en tierra. Casi desquiciados de horror y de pena, los morinos no se atrevieron a pelear contra ellos. Se retiraron lamentándose hasta que fueron engullidos por los pantanós, donde se agruparon y lloraron desconsoladamente” (McCullough, César, pàg. 64).

Un altre motiu pel qual l’arbre ha estat considerat sagrat és la presència del vesc, un paràsit que resta viu fins i tot a l’hivern, quan cauen les fulles. Frazer considerava que el vesc era la branca daurada esmentada a L’Eneida, de Virgili, quan la Sibil·la Cumas explica a Enees la manera d’entrar a l’infern: “ en el fullatge espès d’un arbre s’amaga una branca amb les seves fulles i la flexible tija, consagrada a la Juno del fons de la terra. Tot està protegit per un bosc, l’envolta l’obaga d’una vall tenebrosa. A ningú li està permès baixar a les profundes regions de les ombres, si abans no aconsegueix arrancar de l’arbre la branca d’oscil·lants fulles d’or” (Virgili, l’Eneida, VI, 140).

Aquest mateix autor, en el seu llibre, la Rama dorada (cap. XVI, 202), diu: “Segons Virgili, Enees arrancà la branca daurada d’una alzina. Ara bé, el roure era l’arbre sagrat de Júpiter, el deu màxim dels llatins”.

En la mitologia nòrdica, el déu Balder, prototip de la bellesa masculina, mor víctima d’una malifeta de Loki, que fa que Höor, germà cec del propi Balder, el mati sense fer-ho expressament, amb un arc i una fletxa fetes amb el vesc, l’únic ésser que no havia promès respectar Balder.