Riu Anoia
Sant Sadurní d'Anoia
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
El riu Anoia neix a la comarca homònima, i té un recorregut total de 68 km, sent el seu naixement a l’altiplà de Calaf (mitjançant diverses rieres) i el seu aiguabarreig amb el riu Llobregat a l’alçada de Martorell. La unió de diverses rieres com ara la riera de Sant Pere, la riera Veciana o la riera Gran conforma a Jorba el que coneixem com a riu Anoia, que en aquesta població té un cabal d’uns 0,68 m3/s de mitjana (BARBERÀ, 2019).
L’Anoia travessa el municipi de Sant Sadurní d’Anoia en direcció de nord-oest a sud-est, en un recorregut d’uns 4 km, entrant per la cota 128 m.s.n.m. i entrant al municipi de Subirats en la cota 107 m.s.n.m. aproximadament. Aquest recorregut s’inclou dins de la depressió prelitoral penedesenca, on rep les aigües del Riudebitlles, a l’àrea nord del municipi, prop de la Colònia Pons.
També en la riba dreta, i ja dins del municipi de Subirats, rep les aigües de la riera de Lavernó (que fa presència dins del municipi de Sant Sadurní, justament al sud-est de la vila), assolint un cabal de 2,7 m3/s de mitjana (BARBERÀ, 2019). A la riba dreta i dins del municipi rep les aigües del Torrent del Canvi de Terme, del Torrent de Quelet, i del Torrent de Can Ferrer del Mas.
En la seva riba esquerra podem destacar els torrents del Vi Blanc, de la Prua, de Can Llopard, o d’Espiells, aquest ja tenint l’aiguabarreig dins del municipi de Subirats. Els seus marges són ocupats ocasionalment per vegetació de ribera, els trams de l'Anoia de Can Codorniu i Can Catassús presenten un estat ecològic positiu, d'un bosc poc pertorbat. En canvi, hi ha àrees més degradades o colonitzades per la canya americana.
Història
Es troben documentades les riuades del segle XIX: 1803, 1818, 1826, 1829, 1831, 1842 (tres riuades diferents), 1846, 1850, 1853, 1855, 1856, 1863, 1866, 1874, 1887, 1890 i 1898, al llarg del riu Anoia.
Tradicionalment, els pagesos del Penedès gràcies a les diferents característiques dels sòls geològics que travessen el riu i els seus afluents, podien saber la procedència de les riuades: “Si l’aigua era vermellosa era que havia caigut un xàfec a la vall de Miralles i que el culpable de la crescuda era la riera de Carme. Si les aigües baixaven de color gris, la tempesta havia estat entre el coll dels Brucs i la serra de Rubió. Si la revinguda tenia el color de palla vella, l’aiguat havia estat als vessants segarrencs” (BARBERÀ, 2019).
Les riuades més destacades del segle XIX van ser l’Aiguat de Sant Bartomeu de l’agost de 1842, l’Aiguat de Santa Tecla de 1874 i la Riuada de Sant Antoni de 1890.
Bibliografia
BARBERÀ, Xavier (2019). Aiguats, inundacions i riuades originats a la conca del riu Anoia al segle XIX, Miscellanea Aqualatensia 18, 39-64.
ROSAS, Hermógenes (2005). Contaminación de sedimentos del rio Anoia por metales pesados, UPB-Investigación & desarrollo 5, vol. 2, 103-116.
