Rial del Cavaió
Arenys de Mar
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
El rial del Cavaió és un dels cursos d’aigua secs que formen la xarxa hidrogràfica d’Arenys de Mar, que s’originen a les capçaleres dels turons de la serralada. Està situat en una petita depressió que transcorre per la zona coneguda com les Carolines. És un afluent del rial de la Serp, que en temps de pluges el nodreix pel seu vessant hidrogràfic esquerre.
Conflueixen actualment just dessota del pont de la carretera Nacional II, que permet accedir al molí de can Guri i can Bigorra i desemboca a la platja coneguda amb el nom de platja del Cavaió. És, justament, a la zona de desembocadura on pels volts de l’any 2017 s’hi condicionà una zona de pícnic amb taules de fusta, una font, i una petita pineda amb tamariu (Tamarix gallica) que embelleixen l’entorn.
De mar cap a muntanya, té trams murats amb lleugers reductors de ciment que permet el trànsit rodat, però just en el darrer revolt urbanitzat, el rial es fa totalment impracticable. La vegetació de canyissar l’ha engolit completament. S’hi observa en els marges visibles algun arbre residual, fruit d’haver ocupat zones cultivades, llorers i plantes al·lòctones que envaeixen els substrat de vegetació pròpia de ribera fins a fer-la desaparèixer. Cap a la capçalera sembla també que s’hi conserva un bon alzinar amb pineda, que correspon a les zones on es preserven les terres de conreu.
Història
En termes geològics, aquests cursos d’aigua i la riera d’Arenys de Mar, formen part de l’antic massís catalanobalear que es formà ara fa aproximadament, uns 350 milions d’anys, a finals del Paleozoic. És el resultat de la fissura i desplaçament de la placa tectònica que havia format l’encara més antiga Pangea. Posteriorment, els plegaments alpins, i el trencament i enfonsament del massís catalanobalear ara fa entre 60 i 15 milions d’anys, va deixar tan sols a la superfície, el que ara coneixem com a Serralada Prelitoral i Serralada Litoral. Per això, el subsòl està format bàsicament per granits i granodiorites. En canvi, el relleu sinuós de les muntanyes que ens envolten són el resultat d’esdeveniments que van tenir lloc ara fa un parell de milions d’anys.
Així doncs, per una banda, ens trobem unes muntanyes normalment arrodonides i uns cims que tot just assoleixen, com a molt, els 500 metres d’altitud, degut al procés de meteorització. I per l’altra, una massa sorrenca formada pel resultat d’aquest procés d’erosió. Sobretot per l’aigua corrent procedent de la pluja que va descomponent el granit (format per quars, feldspat i mica). Aquest material és evidentment el que trobem als llits de les rieres, i allí on el feldspat s’ha desfet, s’hi localitzen argiles.
En el tram nord no urbanitzat, fora del terme, la vegetació hi juga un paper transcendental ja que conforma un ecosistema particular, que en el municipi d’Arenys de Mar és visible en els rials. Ens referim a la vegetació, que és l’encarregada de fixar els marges tot evitant-ne l’erosió. A les capçaleres dels rials i torrents i sobretot de la conca del riera d’Arenys és de vital importància, ja que evita que l’aigua no llisqui a gran velocitat augmentant la seva força d’erosió, i alhora que filtri millor cap a l’interior de la terra. Aquesta xarxa també permet l'establiment de diferents comunitats vegetals i animals d'interès i té, alhora, funcions de connector biològic entre la serralada litoral i el litoral costaner.
Bibliografia
ALZINA BILBENY, Pere (nn.cc). Itinerari de Natura pels Rials d’Arenys de Mar (díptic). Ajuntament d’Arenys de Mar.
CASSÀ i BARRERA, Joaquim (2015). Carrers d’Arenys de Mar. Crea’t Edicions.
MASCLANS, FRANCESC (1999). Guia per a conèixer els arbres; actualitzada per Oriol de Bolós. Barcelona. Flor del Vent Edicions.
FOLCH, Ramon. (1981). La vegetació dels països catalans. Barcelona. Editorial Ketres.
FOLCH, Ramon; FRANQUESA, Teresa; CAMARASA, Josep Maria (1984). Història Natural dels Països Catalans. Vol. 7. Vegetació. Barcelona. Fundació Enciclopèdia Catalana.
FONT QUER, Pius. (1980). Plantas medicinales. El dioscórides renovado. Barcelona. Editorial Labor. SA.
FONT CISTERÓ, Xavier, GUTIÉRREZ CAMARÓS Josep (2014). Les Rierades Al Maresme; dins l’Atzavara, [en línia], 1, Vol. 23, p. 61-79, https://raco.cat/index.php/Atzavara/article/view/302747 [Consulta: Consulta: 24-05-2023].
FORN SALVÀ, Francesc (2002). Entranyable riera. Estudi geograficohistòric de la riera d’Arenys. Arenys de Mar. Els llibres del Set-ciències.
FORN SALVÀ, Francesc (2018). La riera d’Arenys, un patrimoni singular, dins Aigua. Recurs vital, social, cultural i econòmic al Maresme. Trobada d’Entitats de Recerca Local i comarcal del Maresme, núm. 12, p. 139-145. Ed. Arxiu Comarcal del Maresme.
GUTIÉRREZ, J. (1992). Les rierades del Maresme: Problemàtica de la interacció entre els medis natural i antròpic com a pas previ per a l’Ordenació de l’espai torrencial. Tesi de Llicenciatura. Universitat de Barcelona, 168 pp.
PELAGIO BRUALLA, Manel (1998). Les rierades del Maresme: planejament, gestió i risc d’avingudes. Barcelona. Congrés editorial.
RIBA ARDERIU, Oriol (1995). Qüestions obertes sobre la geomorfologia, la hidrologia i la sedimentologia de les rieres del Maresme i del Barcelonès amb exemples de la riera d’Arenys, dins Trenta-dos aspectes de ciència i tecnologia. Barcelona. Institut d’Estudis Catalans, p. 281-316.
