Retaule de Sant Miquel de Rupit
Rupit i Pruit
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
Retaule de composició mixta, daurat i policromat, que consta d’un bancal o predel·la de pedra i una composició reticulada de fusta estructurada en dos cossos horitzontals separats amb entaulaments arquitectònics i tres carrers verticals delimitats amb columnes salomòniques. Està coronat amb una semicúpula apetxinada pintada i envoltada de querubins esculpits. La predel·la està formada per un banc marmolat que sosté tres compartiments dividits en dues escenes de la Passió de Crist esculpides, el Prendiment i la Flagel·lació, centrades per una imatge de Sant Joan Evangelista amb l’àliga, el seu símbol del Tetramorf. El carrer central, força més gran que els laterals, presenta dos compartiments superposats. A l’inferior hi ha una imatge de Sant Miquel Arcàngel mentre que al superior hi ha la Crucifixió rematada amb un coronament volutat centrat pel Sagrat Cor. Els carrers laterals estan formats amb els quatre plafons originals dedicats a Sant Esteve: l’enterrament del sant i el descobriment del seu cos incorrupte al carrer de ponent, i el sant predicant als Mestres de la llei i la seva lapidació al de llevant.
Història
Aquest retaule és obra dels escultors Brunet i Domènec Casamira de Ripoll, tot i que inicialment fou atribuït als germans Costa. La seva creació finalitzà l’any 1633 i, durant 130 anys, va presidir l’església de Sant Esteve d’Olot fins a la seva substitució. Va ser adquirit per l’església de Sant Miquel de Rupit l’any 1828 per 450 lliures. Fou desmuntat i traslladat a bast de mules des d’Olot fins a Rupit, passant pel camí ral del Grau de Pruit. Un cop a Rupit, el retaule va ser adaptat a la seva nova ubicació: es van refer els sòcols del registre inferior, l’altar, la zona del sagrari i les imatges centrals. També es va refer el carrer central, amb les columnes que el separen dels quatre plafons laterals procedents del retaule original. Finalment va ser beneït a l’església de Sant Miquel el 26 de juny de 1830.
Durant el conflicte bèl·lic de la guerra Civil espanyola (1936-39), el retaule fou salvat de la crema de l’església, tot i que va ser parcialment destruït. Fou traslladat a la casa museu Vilaró de Manlleu, retornant a l’església de Rupit acabada la guerra. El retaule fou reconstruït amb els quatre plafons principals, mentre que la imatgeria de la predel·la i el Calvari foren instal·lats en una de les capelles del creuer dedicada al Sant Crist.
L’any 1989, el retaule fou restaurat, desinsectant tot el conjunt. El 2014, amb ajuda de la Diputació de Barcelona, es va realitzar una restauració global reintegrant els elements malmesos. També es va completar el retaule amb la recuperació d’imatges i relleus que havien format part del retaule original, i que estaven dispersos en d’altres instal·lacions de l’església i en algunes cases del poble: el Calvari, els relleus de la coronació i la flagel·lació, la figura de Sant Joan Evangelista i diversos querubins (Cortés, 2017).
Bibliografia
BANÚS I BLANCH, Miquel (1986). Rupit, pàgines de la seva història. Barcelona: Montblanc-Martín, p. 55-56.
BANÚS, Miquel; TRUJOLS, Antoni (2007). Parròquia de Sant Miquel de Rupit. Tríptic informatiu [inèdit].
CORTÉS ELÍA, Maria del Agua (2017). Expedient de declaració de Sant Miquel de Rupit (Rupit i Pruit) com a Bé Cultural d’Interès Local. Barcelona: Oficina de Patrimoni Cultural, Àrea de Cultura, Diputació de Barcelona [Inèdit], p. 13-14.
CROSAS CASADESÚS, Jaume (2004). Guerra i repressió al Collsacabra 1936-1943 (Pruit-Rupit-Tavertet). Santa Coloma de Gramanet: Grupo de Historia José Berruezo, p. 129.
SOLÀ COLOMER, Xavier (2006). La reforma catòlica a la muntanya catalana a través de les visites pastorals: els bisbats de Girona i Vic (1587-1800). (Tesi doctoral. Universitat de Girona). Consultat des de http://hdl.handle.net/10803/7887
TRUJOLS I ROSELL, Antoni (1998). “El retaule de l’església parroquial de Sant Miquel de Rupit”. Els Cingles de Collsacabra, any XIX, núm. 38, p. 7.
VINYETA, Ramon (1998). Rupit. Guia turística. Rupit: Mª Estrella Dorca i Aragonés, p. 82-83.
