Pont Vell / Pont Gran

La Pobla de Lillet

La construcció del Pont Vell de La Pobla de Lillet està en estreta relació amb les vies de comunicació medievals - i probablement més antigues- de l'Alt Berguedà, donat l'enclavament estratègic de La Pobla.
Sembla que el Pont podria tenir l'origen en època romana degut a la situació estratègica de l'element, situat en una cruïlla de camins entre el Llobregat i el Ter ( vies naturals de penetració), i des d'on parteixen diverses vies de comunicació antigues. Diversos elements semblen indicar aquest origen antic, tot i que els materials estudiats durant l'excavació arqueològica no van permetre confirmar aquesta hipòtesi.
Mentre que, en origen, el nucli de població de la Pobla es trobava proper al castell de Lillet i al monestir de Sta. Maria, a finals del segle XIII es fundà l'actual nucli de La Pobla de Lillet, fet que devia contribuir a augmentar la utilització del pont. És probable que posteriorment es reconstruís o bé es restaurés, com es desprèn d'un document de 1.339 on consten obres a un pont de la Pobla; es creu que en aquesta fase constructiva probablement es va refer el pont tot actuant sobre els pilars que es conservaven del pont més antic. En aquest període sembla però, que el pont devia tenir dos ulls. També en altres documents de mitjans del segle XIV es parla de deixes testamentàries i donacions a favor de les obres d'un pont a la població.
A finals del segle XVIII o principis del XIX trobem una tercera fase constructiva, a la que pertany la morfologia que s'ha conservat fins els nostres dies sense grans canvis. En aquest moment la població iniciava la seva transformació cap a una economia industrial, fet que provocà un condicionament i millora de les infrastructures i les vies de comunicació. Al Pont Vell es realitzaren treballs de conservació d'un únic arc, i es reforçà el pilar dret, elevant el nivell del paviment per anivellar-lo amb el carrer Primer Regatell. El paviment actual, així com l'enlluït de les baranes i l'escala al costat nord, són de factura moderna. Pel que fa a l'escala, es va construir arran de la construcció de l'actual carretera, obra que va comportar l'enderroc de les cases bastides arran de riu, i per tant un nou accés al pont.
Arribats al segle XX, la Diputació de Barcelona ha realitzat treballs de consolidació i estudis sobre aquesta obra d'enginyeria. Durant la restauració i les excavacions arqueològiques realitzades entre 1.984-85 es trobà, a més de les restes d'un tallamar, l'arrencament d'un arc orientat cap a l'actual carretera, fet que demostra la més gran entitat del pont. Els estudis van anar a càrrec de l'enginyer Leonardo Fernàndez Troyano, el projecte i la direcció de les obres per l'arquitecte Pau Carbó Berthold, l'empresa constructora va ser Llorenç Deumal, i la direcció de l'excavació arqueològica per part d'Albert López Mullor.