Pi blanc de la font del Caçador
Sant Just Desvern
Ubicació
Coordenades:
Classificació
La serra de Collserola forma part de la Xarxa Natura 2000, una xarxa europea d'espais naturals protegits que té com a objectiu garantir la biodiversitat mitjançant la conservació dels hàbitats naturals i de les espècies de flora i fauna silvestres d'interès comunitari. El 5 de setembre de 2006, el Govern de Catalunya, amb l’Acord de Govern 112/2006, aprova la llista definitiva de LIC (Lloc d’Importància Comunitària) i de ZEPA (Zona Especial Protecció Aus) que configura la Xarxa Natura 2000 al nostre país.
El Pla Especial de Protecció del Medi Natural i del Paisatge del Parc Natural de la Serra de Collserola (PEPNat), aprovat el 2020 amb aprovació definitiva per Acord de Govern de la Generalitat de Catalunya en sessió del 6 d'abril de 2021, estableix les directrius per a la preservació dels valors naturals i paisatgístics del parc, així com per a la regulació dels usos i activitats que s'hi desenvolupen. Aquest pla és l'eina principal per a la gestió sostenible de l'espai natural.
Descripció
Exemplar de pi blanc (Pinus halepensis) de 31 m. d’alçada, amb un perímetre de tronc de 2,8 m i 13,3 m de diàmetre de capçada. Arbre situat en una zona de bosc mixt, a la banda de solana del torrent de la Font del Rector, dins del Parc Natural de Collserola.
De la família de les pinàcies, es caracteritza per una capçada irregular, un tronc recte i tortuós, i una escorça de color gris blanquinós que s'esquerda amb el pas dels anys tornant-se de color marró vermellós.
És un arbre perennifoli de fulles flexibles en forma d'agulla (aciculars), més curtes i estretes que les d'altres espècies de pins, de color verd clar i agrupades per parells. Floreix de març a maig, tenint al mateix arbre flors femenines i masculines. Produeix pinyes allargades molt petites, a l’interior de les quals hi ha els pinyons. Una de les característiques és que l’arbre manté pinyes en diferents graus de maduració.
El pi blanc de la font del Caçador, amb els seus 31 m, és el tercer arbre més alt de Sant Just Desvern per darrera del pi blanc de la font d'en Merlès i de l'eucaliptus del torrent d'en Biosca.
Història
Espècie autòctona mediterrània habitual en zones amb una pluviometria molt baixa i forta radiació solar, sent una espècie utilitzada en la repoblació per fixar terrenys i evitar l’erosió.
El mot llatí Pinus, que identifica a les diverses espècies de pi, és el que els romans feien servir per referir-se als pins pinyoners, mentre que halepensis fa referència a la ciutat síria d’Alep, lloc en el qual és molt abundant.
La fusta, dura i resinosa, ha estat emprada en fusteria malgrat la seva qualitat mitjana i també en la producció de carbó. L’escorça s’ha usat tradicionalment per adobar pells, gràcies a la seva riquesa en tanins. La resina també ha estat explotada per obtenir trementina, utilitzada amb finalitats medicinals com antisèptic.
Bibliografia
AJUNTAMENT DE SANT JUST DESVERN (2014). Ordenança de protecció de l’arbrat i dels espais verds de Sant Just Desvern.
CABALLERO ARROYO, Cecilia; GUAL DEVESA, Ramon; RUEDA AGUILERA, Ferran (1997). Arbres de Sant Just Desvern. Ajuntament de Sant Just Desvern.
OCHOA GONZÁLEZ, Juli (2023). “Els arbres més alts de Sant Just Desvern”. La Vall de Verç, núm. 488, pp. 20-21.
