Parc del Montnegre i el Corredor

Sant Iscle de Vallalta

Pels seus valors naturals intrínsecs, l'any 1989 va ser aprovat el Pla Especial del Montnegre i el Corredor, un document normatiu que delimita com a Parc Natural una superfície de 15.012 hectàrees sobre les quals estableix una zonificació del sòl, en regula els usos i defineix els nivells de protecció. L'any 1992, 14.701 d'aquestes hectàrees van ser incloses en el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN) de Catalunya i, l'any 2006, dins la xarxa Natura 2000.
El Parc del Montnegre i el Corredor està integrat dins la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació, té la seu a Vallgorguina i compta des de l'any 2002 amb una Oficina d'Informació a Sant Iscle, en dependències de l'Ajuntament.
L'àmbit del Parc és gestionat per un Consell Coordinador format per la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i tretze municipis: vuit del Maresme (Arenys de Munt, Dosrius, Mataró, Palafolls, Pineda de Mar, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta, Tordera), quatre del Vallès Oriental (Llinars del Vallès, Sant Celoni, Vallgorguina i Vilalba Sasserra) i Fogars de la Selva. L'òrgan rector presta suport als ajuntaments en matèria de conservació, foment de l'ús públic, promoció sostenible del territori, educació ambiental, senyalització d'itineraris i d'elements d'interès, gestió forestal, manteniment de la xarxa viària i prevenció d'incendis, entre més. En el cas de Sant Iscle de Vallalta, la seva col·laboració és clau en l'organització de la Fira del Bolet i de diverses activitats esportives i de lleure, com curses esportives i caminades populars.
A més de ser el municipi del Maresme amb més massa arbòria, Sant Iscle de Vallalta té 879 hectàrees dins del Parc, la qual cosa representa més de la meitat de la superfície del terme. Per aquest motiu, el municipi aposta per erigir-se "la porta del Montnegre" com a línia estratègica de treball per posar en valor els seus actius històrics, patrimonials i naturals.
La totalitat d'aquestes hectàrees estan localitzades en la meitat nord, en els contraforts de solell del turó Gros i el turó d'en Vives, sempre per damunt de la cota 275. La comunitat natural més característica és l'alzinar litoral, constituïda per un estrat d'espècies quercínies amb diverses variants, segons quina sigui l'espècie predominant: el suro o surera, que es distribueix pels vessants més secs i assolellats, o bé l'alzina, amb un elevat recobriment arbori i arbustiu que li dona un caràcter més ombrívol i fresc. El gran nombre i diversitat d'espècies que alberga (roure de diversos tipus, arboç, bruc, marfull, galzeran, matapoll, viola, heura, esparreguera...) el converteixen en un hàbitat del màxim interès.
Les condicions climàtiques i edàfiques d'algunes fondalades afavoreixen la presència de dues comunitats menors, però molt interessants: el bosc de ribera, amb presència de verns, oms, freixes, gatells, llorers i avellaners, i les rouredes, més escasses i localitzades, de roure martinenc, roure de fulla gran, roure cerrioide i roure glaner o africà.
Les comunitats d'alteració són les que apareixen a causa de l'acció antròpica sobre les comunitats naturals, ja sigui per tala o incendi, o bé com a conseqüència de la recuperació del bosc sobre els erms o conreus abandonats. Les més comunes són les pinedes de pi pinyer i les garrigues, les brolles i les màquies, que sovint fan de sotabosc; però també les castanyedes i fins i tot les suredes, afavorides dècades enrere per la mà de l'home.
Per últim hi ha les comunitats no naturals, entre les quals s'inclouen els conreus agrícoles, en franca regressió, i les repoblacions forestals o plantacions d'arbredes de pi pinyer, pi blanc o bord, pi pinastre i pi insigne.