Pantà de la Gavarresa Olost

Osona
Sector oest del terme municipal

Coordenades:

41.99661
2.07174
423119
4649817
08149-187
Patrimoni immoble
Obra civil
Contemporani
XX
Regular
Degut al poc cabal de la riera Gavarresa en algunes èpoques de l'any, el pantà es buida amb relativa facilitat.
Inexistent
Fàcil
Estructural
Pública
Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient. ACA. c/ Provença, 204-208, 08036 Barcelona
Jordi Compte i Marta Homs

El pantà de la Gavarresa, també anomenat pantà d'Olost o de Rexach, està situat al nord-oest del nucli urbà d'Olost i al sud-est del nucli de Santa Creu de Jutglar, en el curs de la riera Gavarresa.
Es tracta del pantà més gran de la regió del Lluçanès tot i les seves modestes dimensions. S'estén al llarg d'un tram de la riera Gavarresa d'uns 1000 metres i ocupa, aproximadament, una superfície total d'unes 5 hectàrees, des de la resclosa on assoleix amplades màximes que superen els 50 metres fins a l'extrem superior, on el pantà és més estret i no supera els 20 metres d'amplada.
Per la seva condició de zona humida compta amb un grau elevat de biodiversitat. El pantà acull en les seves aigües i en els canyissars que s'hi desenvolupen (Phragmition), gran varietat de fauna especialment d'aus, com podrien ser el poc comú picot garcer, el bernat pescaire (Ardea cinerea) o el cabusset (Tachybaptus ruficollis). Entre aquestes aus destaca el balquer (Acrocephalus arundinaceus), una espècie poc comuna al nord-est de Catalunya que viu lligada al canyís. Els peixos que es troben en el pantà són, majoritàriament, espècies introduïdes.

El pantà és conegut també amb els noms de pantà d'Olost, pantà de Santa Creu i pantà de Rexach.

Construït l'any 1945, el pantà es va crear per a produir electricitat aprofitant el salt de 10 o 12 metres que forma la resclosa. Gestionat per la companyia "Hidráulica de la Gavarresa, S. A. ", va arribar a donar electricitat a Olost, la Torre d'Oristà, Sant Feliu Sasserra, Oristà, Sant Bartomeu del Grau, Santa Creu de Jutglar, Perafita, Sant Martí de Sobremunt, Sant Boi de Lluçanès i Sant Agustí de Lluçanès. En augmentar el consum, pels volts dels anys 70, la potència generada va resultar insuficient i es va recórrer a F.E.C.S.A..

MASRAMON, Ramon (1990). El Lluçanès Central. Història de la baronia de Lluçà. Ajuntament de Prats de Lluçanès.
Criteris d'ordenació del territori i paisatge del Lluçanès. Consorci per a la promoció dels municipis del Lluçanès. 2005 (inèdit).