Es desconeix quan va ser construïda la mina d'en Pallarès, però sabem que a principis del segle XX era del propietari barceloní Antonio Sitges i Julià, el qual l'any 1923 la va vendre a l'Ajuntament per 4.500 pessetes. Com que més tard, l'any 1939, Antonio Sitges, vengué la finca de forma fragmentada a diversos nous propietaris, l'Ajuntament va signar un conveni amb ells per tal d'actualitzar l'acord registral i ratificar el règim de servituds que comportava el pas de la conducció per les terres de caràcter privat. Està clar que l'Ajuntament es va voler fer càrrec de l'aigua potable que arribava a les cases mitjançant fonts públiques per tal de garantir el proveïment controlat d'aquest bé de primera necessitat que és l'aigua. La mina d'en Pallarès alimentava el dipòsit o repartidor de les antigues escoles, i d'aquí es distribuïa l'aigua cap a les fonts d'ús públic. Hi havia dues fonts al carrer d'Antoni d'Argila, avui carrer de Francesc Macià, i també una font a cadascun d'aquests indrets: carrer d'en Capella, carrer de Sant Isidre i carrer Estrella. També n'hi havia dues al carrer Major: la de cal fuster i la del Pont de la Mandra. Una més a la plaça Joaquim Mir i una altra davant de cal Vermell al carrer del Sol. Amb les obres d'urbanització del sector Castell – Can Comas a finals de segle XX, la conducció que portava l'aigua de la mina d'en Pallarès va quedar tallada a l'alçada del carrer de Consell de Cent.