A mitjans del segle XIX els municipis de l'Alta Anoia van experimentar un creixement econòmic lligat a l'explotació del lignit. És van obrir un gran nombre de mines per l'obtenció d'aquesta primera material atès que l'hulla britànica tenia un cost molt elevat. L'explotació d'aquestes mines està estretament lligada al procés d'industrialització d'Igualada.
A partir de l'any 1841 es van començar a constituir societats però no fou fins l'any 1856, amb l'inici de les obres del ferrocarril quan es va iniciar un procés especulatiu de registre de mines i a formar societats mineres. Malgrat tot, el carbó que s'extreia era de mala qualitat, amb una proporció molt elevada de pirita i sofre que provocava que s'inflamés amb contacte amb l'atmosfera.
A partir de la I Guerra Mundial i fins després de la Guerra Civil les importacions de hulla britànica van disminuir enormement a causa de les dificultats en el transport marítim. Aquesta situació va provocar que s'obrissin noves mines i la producció del lignit va augmentar considerablement. Un cop finalitzada la guerra la política autàrquica del govern va propiciar que la producció de lignits augmentes considerablement amb la ciutat de Barcelona com a principal benefactor.
A partir de l'any 1959, amb l'obertura de les fronteres, el mercat de lignits va disminuir ja que la seva explotació anava lligada a abastir el combustible de les fàbriques de ceràmica, ciment, calç i guix de la comarca.
