Mina de Carbó Feixes
Sant Pere Sallavinera

    Anoia
    Costa de les Feixes. Al nord de la Llavinera
    Emplaçament
    Des de Cal Feixes agafar el camí de del Tros Sota la Mina i la primera bifurcació a l'esquerra
    660

    Coordenades:

    41.74936
    1.56197
    380438
    4622948
    Número de fitxa
    08189 - 28
    Patrimoni immoble
    Tipologia
    Obra civil
    Contemporani
    Popular
    Segle
    XX
    Any
    1947
    Estat de conservació
    Bo
    Entrada restaurada l'any 2017
    Protecció
    Inexistent
    Accés
    Fàcil
    Sense ús
    Titularitat
    Privada
    08188A003000400000FZ
    Autoria de la fitxa
    Núria Cabañas

    La Mina de Carbó Feixes consta de dues boques, situada una de l'altra a pocs mestres i excavades en el talús del camí. L'accés situat més al sud consta va ser reconstruït l'any 2017. Consta de dos brancals de pedra ben escairada que sostenen un petit embigat de fusta. L'entrada està tancada al públic amb una porta metàl·lica. Aquest espai està cobert per un petit porxo de fusta. Des de l'entrada es pot observar part de la galeria excavada a la roca natural i reomplerta amb el mateix sediment que s'ha anat desprenent de les parets i el sostre.
    La segona boca, ubicada més al nord, està coberta de vegetació.

    Aquesta mina forma part del llistat de mines de Sant Pere Sallavinera documentat en el llibre de Josep Riba i Gabarró.

    A mitjans del segle XIX els municipis de l'Alta Anoia van experimentar un creixement econòmic lligat a l'explotació del lignit. És van obrir un gran nombre de mines per l'obtenció d'aquesta primera material atès que l'hulla britànica tenia un cost molt elevat. L'explotació d'aquestes mines està estretament lligada al procés d'industrialització d'Igualada.
    A partir de l'any 1841 es van començar a constituir societats però no fou fins l'any 1856, amb l'inici de les obres del ferrocarril quan es va iniciar un procés especulatiu de registre de mines i a formar societats mineres. Malgrat tot, el carbó que s'extreia era de mala qualitat, amb una proporció molt elevada de pirita i sofre que provocava que s'inflamés amb contacte amb l'atmosfera.
    A partir de la I Guerra Mundial i fins després de la Guerra Civil les importacions de hulla britànica van disminuir enormement a causa de les dificultats en el transport marítim. Aquesta situació va provocar que s'obrissin noves mines i la producció del lignit va augmentar considerablement. Un cop finalitzada la guerra la política autàrquica del govern va propiciar que la producció de lignits augmentes considerablement amb la ciutat de Barcelona com a principal benefactor.
    A partir de l'any 1959, amb l'obertura de les fronteres, el mercat de lignits va disminuir ja que la seva explotació anava lligada a abastir el combustible de les fàbriques de ceràmica, ciment, calç i guix de la comarca.

    BOIXEREU, E. (2007). Historia minera de la cuenca lignitífera de Calaf (Barcelona), un patrimoni minero prácticamente desaparecido. Sociedad Española para la Defensa del Patrimonio Geológico y Minero. Madrid.
    RIBA GABARRÓ, J. (2003). Història de l'explotació dels lignits del districte de Calaf. Eumo Editorial. Ajuntament d'Igualada. Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada.