Mandoni i el pont del diable

Castellbisbal

Diu la llegenda que en temps de la conquesta romana a causa de la brutalitat i les rapinyes dels romans, les tribus iberes es van revoltat. Els ilergetes, tribu ibera establerta a l'entorn de Lleida, dirigits pels valent Mandoni, encara que lluitaven amb força i coratge no podien contenir l'empenta abassegadora de les legions romanes, dotades del millor armament i la millor organització militar de l'antiguitat. Resistint heroicament, però en constant retrocés, un nombrós grup d'ilergetes arribà al Llobregat, a les immediacions de Martorell. No hi havia cap pont i baixava massa aigua per passar-lo a gual. Estaven en un cul de sac. En fer-se de dia, els caps ilergetes es reuniren a deliberar a la tenda de Mandoni; tenien un exèrcit encara nombrós, però cansat i desmoralitzat pels mesos de combat i les últimes derrotes. Si podien escapolir-se de les legions romanes, podrien refer-se i qui ho sap què podria passar? Podria ser que en una nova campanya es poguessin venjar dels romans. Però el riu, infranquejable, els barrava el pas. Només quedaven dues possibilitats: rendir-se o bé morir lluitant. La discussió no va ser llarga: els ilergetes preferiren la mort a l'esclavitud i la rendició suposava automàticament que serien venuts com a esclaus. Els capitans marxaren a posar-se al front dels seus escamots per esperar l'alba del dia fatal. Mandoni restà sol a la tenda, capficat en els seus tristos pensaments. De cop i volta, es desvetllà. Un soroll darrera seu li indicava que no era sol a la tenda. Es girà i davant seu hi havia el Diable, terrorífic i torbador. - Vinc a salvar-te - va dir - Em coneixes? - Si - respongué Mandoni.- Que vols? - He dir que vinc a proposar-te la salvació. La teva i la de tot el teu exèrcit. Només vull una cosa. - Digues-la de seguida. - Només vull la teva ànima. Que quan et moris pugui disposar del teu esperit com jo vulgui. A canvi jo us salvaré a tu i a les teves tropes. Mandoni va dubtar un instant. La proposició era molt dura. Però, tanmateix, la situació era desesperada. - D'acord. Accepto. Què pots fer? - Deixa-ho del meu compte - va respondre el Diable. I aixecant el tapís de l'entrada, va afegir assenyalant cap a la fosca: - Veus cap a on marca el meu dit?. D'aquí un moment vés-te-n'hi i arriba fins al riu. Quan hi siguis, sabràs el que has de fer. I va desaparèixer tot seguit, discretament, tal com havia arribat. - Mandoni, en veure's sol, es va passar la mà pels ulls. Ho hauria somiat? Seria una al·lucinació deguda a la fam i al cansament? Va decidir-se, però, i baixà fins al riu en la direcció que li havia dir el Diable. I la sorpresa va ser immensa, terrible. Allà mateix, sobre el riu, hi havia un pont. Un pont real, tangible! Un pont que era la salvació de l'exèrcit i, a la vegada, el testimoni de la seva perdició. Ràpidament es va posar en moviment. Els capitans ordenaren als sentinelles que despertessin els grups d'homes cansats que dormien a la vora del riu i, abans que es fes de dia, ha havien passar tots a l'altra banda en direcció al seu territori. Gràcies al Pont del Diable, Mandoni i els seus guerrers van combatre encara dos anys contra Roma i van guanyar moltes batalles. La potència econòmica i militar romana, però, era massa fort per a ells. Al final foren vençuts i Mandoni fer presoner. Conduït a Tarragona, fou condemnat a mort i executat de cap per avall a la creu. RUIZ (1998:92)