Llegenda de la troballa de la Mare de Déu de Castellet

Sant Vicenç de Castellet

El lloc de Castellet és documentat des del 1001, mentre que les primeres notícies de l'església són de 1205 quan es féu una deixa a Santa Maria de Castellet. És possible que la primitiva advocació fou a Sant Miquel, tal i com mostren unes deixes del 1341 i el fet de que les ermites castelleres generalment eren advocades al guardià del cel i també tenien un altar dedicat a Santa Maria. Al segle XIII ja hi ha diferenciació entre la església del castell i la parroquial de Sant Vicenç situada a un lloc diferent. L'ermita de Santa Maria de Castellet dedicada a la Verge de Castellet ha estat al llarg de la història el santuari marià dels municipis del Bages Sud, iniciant-se la història d'aquest cap al segle XV, després que decaigué el castell. L'any 1341 tenia un sacerdot beneficiat que era a la vegada procurador de les rendes del senyor de Castellet (BENET, A., 1985). Hi consten romeries des del 1364, i més tardanament processons amb motiu de secades (1650) o epidèmies (còlera al 1854). En època de guerra, els segles XVII i XVIII, el santuari s'abandonà, tot i que en acabar la Guerra del Francés es restaurà el culte. En temps moderns el santuari estigués sempre a cura d'ermitans que recaptaven pel veral, primer autoritzats pels Amat, senyors del castell des del 1640, i després per la Junta de l'Hospital General de Barcelona, que succeí en les rendes als senyors de Castellet el 1840. El primer edifici pre-romànic fou abandonat i es construí un romànic que s'amplià el 1884. Com a església castellera estava vinculada al castell que depenia de la parròquia de Sant Vicenç; quan aquesta perdé la funció parroquial fou incorporada a la de Sant Vicenç de Castellebell fins que retornà a la dependència inicial quan Sant Vicenç assumí de nou funcions parroquials el 1870. Durant la Guerra Civil es van perdre els pocs ornaments religiosos que es guardaven, un altar sense cap estil artístic destacable i construït el 1891 on hi havia una imatge probablement datada al 1841; un altar del 1850 a la sagristia que contenia un Crist que segons Sarret i Arbós (1925) era de finals del XIII o inicis del XIV. Avui dia encara es conserva una talla romànica de fusta de la Mare de Déu de Castellet procedent del santuari i que es guarda a la masia Les Vives. La imatge actual que hi ha al santuari és una còpia de la romànica i que es va fer l'any 1950 per l'escultor Josep M. Camps i Arnau. La restauració de 1884 va ser promoguda per Mn. Ignasi Perramón de Sant Vicenç de Castellbell, custodi de Castellet, que també amplià el santuari allargant la nau en 9,87 m per la part de l'entrada amb murs de maó enguixats. A la part de l'altar s'aixeca l'alçada fins a 1,50 m més que la resta. L'any 1942 es restableix el culte al santuari celebrant-se des de llavors el tradicional aplec que s'havia interromput en començar la Guerra Civil. Les darreres obres de restauració van iniciar-se el setembre de 2001 per iniciativa de l'Ajuntament de Sant Vicenç de Castellet amb la col·laboració de la Generalitat i la Diputació de Barcelona. El canvi de titularitat del Bisbat de Vic al consistori de Sant Vicenç es va realitzar el 13 de març de 2003. El conjunt restaurat i rehabilitat va ser inaugurat el 13 d'abril de 2003. El que resta de l'ermita més antiga es va convertir en cisterna, fet que dificulta l'observació, però sembla que l'església romànica ocupava en bon part el traçat d'aquesta. Segons la tradició, en aquesta cisterna es va trobar la imatge.