Lledoner de la Torre Pardalera
Montmeló
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
El lledoner (Celtis australis) de la Torre Pardalera, està situat entre l’era (que encara es conserva) de la Torre Pardalera i la part posterior d’una de les grades del Circuit de Barcelona-Catalunya. És un arbre caducifoli, d’uns 12 m d’alçada i un centenar d’anys.
El tronc, és curt i rectilini del qual neixen cinc branques erectes, primes i flexibles. L’escorça és grisa i llisa, sense estries, tan sols les que són resultat de l’envelliment natural de l’arbre. La capçada és arrodonida, ampla i molt densa. Les fulles, visibles amb el bon temps, mesuren entre 5 i 15 cm de llarg; són alternes, peciolades i serrades, amb dents de punta més clara, de color fosc i el revers, de color més clar. Se n’alimenta una de les papallones europees més singulars, la Libythea celtis.
Les flors estan formades per 5 pètals caducs de color groc verdós. El lledó o llautó, un fruit comestible i de sabor agradable, és una drupa que mesura un centímetre de diàmetre, que quan és madur, a finals d’estiu i durant la tardor, de dins és groc i per fora de color negre, amb un pinyol força petit.
Prop d’ell creix un altre espècimen, més jove.
Història
Arbre naturalitzat a Catalunya, sembla que fou introduït a les costes de la Mediterrània pels fenicis però podrien haver estat els grecs o els romans.
A més d’ésser un arbre ornamental, i l’agradable ombra que proporciona durant els mesos d’estiu, degut a la seva fusta forta i flexible, ha estat i és molt apreciat per fer forques de batre de tres, quatre i sis pollegons, mànecs d’eines, jous o pales de ventar. A ses illes, els pastors, tradicionalment en feien els collars pels gossos de pastura. La seva amplada servia per a protegir el coll de les mossegades d’algun altre depredador. Les branques tendres també han estat molt preuades en el món agrícola com a alimentació del bestiar. Els pagesos també l’han plantat en marges per retenir la terra quan no podien disposar de pedra
Té propietats medicinals com lenitiu antidiarreic, estomacal i astringent. I de les seves arrels se n’extreia un colorant groc que permetia tenyir la seda. En els indrets on hi ha un santuari o una font, el lledoner se’l relaciona amb els cultes a la deessa mare. Entre els pastors hi havia la creença que els flabiols realitzats amb la fusta d’aquest arbre tenia la propietat de foragitar els llops, i fins i tot les males companyies.
Bibliografia
ALBEROLA, Ginés (1892). Mitologia vegetal. Leyendas de las plantes. Madrid. Tipografia de Manuel Ginés Hernándes. Impresor de la Casa Real. Facsímil.
MASCLANS, FRANCESC (1999). Guia per a conèixer els arbres, actualitzada per Oriol de Bolós - Flor del Vent Edicions.
PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Dins de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà de Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona.
PHILIPS, Roger (1985). Los árboles. Barcelona: Editorial Blume.
