La Rectoria

Castellbisbal

La documentació conservada als fons parroquials deixa entreveure com la primera rectoria de Castellbisbal es trobà ubicada a tocar de l'Església de Sant Vicenç del Castell. Amb tot, una visita pastoral del 1508, donava referència explicant que l'antiga rectoria ubicada a tocar de l'Església del Castell - es trobava massa lluny de l'església parroquial i es va optar per la construcció d'una nova. Es va trobar per la construcció els fonaments d'una casa molt antiga al costat de l'església. La visita pastoral del 1555 comenta que és construïda des de fa poc. Cal pensar que aquest edifici va ser aixecat a l'indret conegut com La Rectoria Vella, a les afores del poble. Un document posterior la situava al lloc conegut com el Sarral prop del Trull d'en Pi, a la vora del camí que va a la casa de Can Galí. En el decurs del segle següent aquest edifici va ser considerat inadequat, ja que continuava estant massa lluny de l'església, que sovint sofria robatoris. L'edifici de l'actual rectoria fou aixecat, doncs, el 1699, moment en el qual es considerà oportú que la casa rectoral estigués a tocar mateix de l'església per prevenir robatoris, el darrer dels quals havia tingut lloc el 1682. Per aquest motiu, Francesc Margarit, adquireix el compromís d'edificar la rectoria a tocar de les parets de l'església. L'encàrrec li fou atorgat als mestres de cases d'Olesa Josep Vileta i Manuel Porta, pel preu de 230 lliures. Al contracte s'especificava que la nova rectoria havia de ser similar a l'existent, amb la diferència que la nova casa tindria golfes, i que caldria desfer el cup de la vella rectoria i traslladar-lo a la nova. La nova rectoria fou estrenada per mossèn Pere Llorens el 13 de setembre del 1702. Anys desprès, la casa seria complementada amb una cisterna, que seria feta aprofitant les pedres del castell. RUIZ (1998: 68). Cal pensar, però, que la casa va tenir reformes posteriors, una d'elles es troba documentada el 1850, tot i que possiblement hauria tingut lloc a finals del segle XIX, i seria la responsable de l'obertura del portal allindat de la planta baixa i de la remodelació del primer pis, modificant les finestres i introduint el balcó. La visita pastoral del 1859 informava que la rectoria es trobava en bon estat i amb bones instal·lacions. Segons informació procedent del fons parroquial de l'església, l'any 1921 la rectoria es troba en molt mal estat. Uns anys desprès, el 1933, s'havien fet algunes obres de manteniment, però els curs dels aconteixements de la guerra civil la van tornar a malversar. Durant la guerra, la rectoria va ser habitada per unes quantes famílies de refugiats, i el 25 de gener de 1939 un dels obusos llançats contra el campanar va tocar la rectoria obrint-li un gran esvoranc a la teulada i foradant els sostres. Un informe del 1939 la descrivia com a parcialment destruïda. Les obres de reparació no començaren fins el 1945, trobant-se acabades el 15 de maig de 1946, moment en el qual fou novament beneïda i inaugurada solemnement. El 1948 s'inaugurava el nou Centre Parroquial als baixos de la rectoria. El 1953 s'inaugurava la nova Biblioteca Popular Parroquial, instal·lada a la rectoria, i el 1963, els horts antics de la rectoria es convertien en l'Esbarjo parroquial. RUIZ (1998: 277)