La Canal

Tona

Com a lloc, la Canal està documentat des de l’any 1027, i el mas des del 1123. La Canal era una masia de planta baixa, amb un alçat de tres plantes i golfes. La casa era coberta a quatre vessants i coronada per un cos central quadrat amb una petita torre al capdamunt. És probable que l’última construcció es realitzés sobre alguna de més antiga a mitjan del segle XIX. La façana de migdia, on es conserva parcialment la porta d’entrada, destacava per presentar una galeria d’estil isabelí estructurada a partir de quatre dobles arcades. sense mainell. Entremig hi havia pilars de secció quadrada.

El topònim de “la Canal” és ben significatiu de l'indret. Equival a la paraula rec i evoca com deurien ser les terres on més endavant s'hi documentarà el mas Canal. Aquesta masia és emplaçada a la part de ponent del Verinal, una gran esplanada de terres baixes on hi  anava  a raure el torrent  de la  Font  Morta o de Sot Flori i on tal vegada ja  al segle XI hom havia obert alguns canals o recs de desguàs per posar en conreu aquestes terres (BOECK, PUIGFERRAT; 1996).

El lloc de la Canal està documentat des de 1027 i el mas des del 1123. L'any 1027, una dona que es deia Belleda va fer donació al monestir de Sta. Maria de Ripoll d'unes cases i unes terres. Ja l’any 1123, els Centelles, un llinatge destacat de la Plana, apareixen com a senyors del mas, el qual donaren al monestir de Santa Maria de l’Estany. D'altres senyors tenien dret sobre el mas Canal en aquests moments, que van anar donant al mateix monestir, fins a l’any 1194, que Guillem Ramon de Montcada, senyor del castell de Tona, renuncia als seus drets al mas perquè quedés definitivament en les mans del monestir de l’Estany. El cenobi perllongà el seu domini sobre la Canal fins a la segona meitat del segle XIV, quan van vendre el mas. (POUM, 2011).

És probable que la Canal passés al benefici de Sant Lluc i Sant Blai instituïts a la catedral de Vic. Al començament del segle XIX, l’hereu del mas -de la família Canal- encara pagava cada any un cens al prevere que ostentava el benefici (Lleopart, 2005).

Pere Canal és el primer hereu reconegut del mas.

És en terres d’aquesta propietat al costat del camí ral, que es comencen a construir unes quantes cases, que originen el poble actual de Tona al segle XVI. (Lleopart,2005)

A partir del segle XVII  es troben diferents hereus de la Canal com a càrrecs públics municipals. El primer conegut és Josep Canal que el 1689 era síndic de la universitat del terme de Tona i que segurament dona suport a l’aixecament dels Barratines. (POUM,2011).

El segle XIX el mas adquireix l’aire senyorial amb el qual apareix en les imatges que es conserven. La decadència de l’immoble arriba a mitjans d’aquest segle, quan Josep Canals se la ven pels deutes que té, a Jaume Guix i Segura. A partir d’aquí el mas va anar passant de mans contínuament. (POUM, 2011).

Ja al segle XX, de 1930 al 1937, va servir de casa de colònies d’estiu de la Lliga d’Higiene Escolar de Sabadell (Lleopart, 2005). El bosquet del costat era zona d’esbarjo dels nois i noies del poble, com la bassa.

L’any 1988, el mal estat de l’immoble fa que els últims masovers que hi vivien des de 1914, marxessin. L’última propietat va vendre el mas a l’Institut Català del Sòl l’any 1994. Aquest fet va permetre la creació de la sala la Canal, un local municipal destinada a l’activitat cultural inaugurat l’any 1995, i la urbanització de la finca, que ha donat lloc al naixement d'un nou barri del poble, el barri de la Canal (POUM, 2011).

L’amenaça de ruïna va provocar l’enderrocament del mas l’any 2001.