La cabra i el pastor

Matadepera

Narració publicada per Ballbé (1982) i que recull també Suades i Sanz (2000). I que transcrivim tot seguit:

“Al Dalmau havien tingut un pastor de cal Pere dels Parracs que es deia Magí.

Una vegada, aquest va observar que el ramat que portava a pasturar a la Baga no menjava, ans s’amagria i que la culpa era d’una cabra negra, amb clapes blanques al cap, sortida ningú no sabia d’on, la qual amb els seus crits esverava el bestiar.

Ho va dir al seu amo i decidiren que un dia hi anés el Tatus, que era un sagal mig beneitó. Aquell cop la cabra no sortí i les ovelles menjaren a pleret. Al dia següent, quan tornà el Magí, altra vegada la cabra va espantar el bestiar.

Com que la cosa es repetí i quan hi anava el Tatus la cabra no sortia i quant hi anava el Magí aquesta feia acte de presència, l’amo va començar a preocupar-se.

Entretant, com que degut a la llei de desamortització els monjos de Sant Llorenç de Munt havien marxat a Lleida i la casa del Dalmau els devia redempcions, l’amo decidí de fer les paus: anar a Lleida a pagar el deute.

Fet això s’acabà la presència de la cabra de color negre amb taques blanques al cap, mai més ni el Tatus ni el Magí toparen amb ella.

Quina relació tenia amb els monjos i amb el Magí, no s’ha pogut escatir mai. Però tal com ho hem llegit, ho deixem escrit”.