Els treballs arqueològics realitzats a Sant Llorenç del Munt, entre els anys 1970-1973, permeten documentar en aquest jaciment una seqüència cronològica pràcticament contínua, que compren des de la prehistòria fins a l'edat moderna. Aquesta ocupació es pot entendre per la ubicació estratègica del turó, que permet el control de pas a les Guilleries, actua com a punt d'abastiment d'un territori muntanyós, i possibilita el contacte amb la zona de la plana de Vic. Aquesta àrea ha estat habitada amb diferents estratègies d'ocupació: la utilització de petites balmes com a refugi, especialment en èpoques prehistòriques, una ocupació a l'aire lliure en època ibèrica i una estructuració constructiva amb funcionalitat estratègica, des d'època romana i tardo-antiga fins a època baix medieval. Les diverses reformes arquitectòniques del recinte evidencien la presència d'una església i d'un castell, citats a la documentació del segle IX, el seu ús posterior com a canònica augustiniana, i finalment com a masoveria, amb la desamortització de l'any 1845. Els primers pagesos i pastors del Neolític podrien haver utilitzat les balmes del turó de Sant Llorenç com a refugis estacionals. És significativa la presència de ceràmica cardial en el conjunt de restes prehistòriques de la comarca, ja que fins al moment només s'havia documentat a Savassona. En destaca també el material arqueològic adscrit als Camps d'Urnes (edat del bronze), que evidencia la presència de grups amb noves tecnologies i materials com el ferro. Aquests grups van ser assimilats pels ibers, i posteriorment es va produir una continuïtat d'ocupació en època romana i baix imperial. Tanmateix, el jaciment de Sant Llorenç del Munt permet documentar un assentament rural des de l'antiguitat tardana fins a la instauració del poder feudal. En quant al les restes del castell, es desconeix la major part de la seva estructura arquitectònica, tot i la troballa de materials d'aquest període. Les fonts documentals permeten conèixer els seus dominis, que s'estenien pels actuals termes de Sant Julià de Vilatorta, Folgueroles, Sant Sadurní d'Osormort, Espinelves i Calldetenes. La canònica augustiniana es documenta des del segle XII. Entre els segles XIII i XV va controlar les sufragànies de Sant Pere de Castanyadell, Sant Feliu de Planeses, Sant Sadurní d'Osormort, Sant Cristòfol de Cerdans o Santa Maria de Folgueroles. Una gran part dels materials arqueològics i arquitectònics recuperats provenen d'aquesta època.
