Els goigs són composicions poètiques, de caire popular, que es canten en llaor de la Mare de Déu, a Crist o als sants. Es canten col·lectivament, en el marc d'un acte religiós de cert relleu, com ara una missa de festa major, un aplec, una processó, etc. La seva finalitat, en el marc de devoció i en memorial d'un sant o santa, patró o patrona d'una comunitat, consisteix a donar les gràcies pels béns rebuts, o bé com a pregària per demanar la salut física o espiritual de la comunitat. Sant Andreu, apòstol, era el germà gran de Sant Pere, i com ell, pescador de Galilea. Va ser el primer a seguir a Jesús i per aquest motiu els grecs el van anomenar Protokletos o Protoclite (el primer a ser convocat). La hagiografia explica que després de la mort de Jesús hauria estat designat per evangelitzar Escitia. Allí se li aparegué un àngel que li va dir que anés a veure a Mateu, que es trobava a Etiòpia, cegat i empresonat. Un cop davant seu es va agenollar i es va posar a resar, i al moment Mateu recuperà la vista. Un cop complerta la seva missió va arribar primer a Grècia i després a Àsia Menor, on hauria realitzat una sèrie de miracles. Empresonat pel procònsol romà Quirino, governador de Macedònia, que l'acusava d'incitar a la destrucció del temples i desviar al poble del culte dels Déus, va ser llançat a les feres, que el van respectar. Quan va visitar el Peloponès, a Patràs, va curar a la dona del procònsol Egeas. Però, aquest, que li recriminava predicar la desobediència a l'emperador, el va fer apallissar amb vares i després va ordenar que el lliguessin amb cordes a una creu, on morí al tercer dia. L'atribut més popular de Sant Andreu és la creu en forma d'aspa, tot i que no es té cap testimoni documental. Segurament aquest símbol iconogràfic sorgeix de l'imaginari popular, en què Sant Andreu hauria decidit que la creu on fou crucificat fos diferent a la de Jesucrist. Aquest símbol es troba representat per primer cop el segle X, tot i que s'estén en gran profusió a partir del segle XV.
