Goigs a Sant Pere

Abrera

Els goigs són composicions poètiques, de caire popular, que es canten a la Mare de Déu, a Crist o als sants. Es canten col·lectivament, en el marc d'un acte religiós de cert relleu, com una missa de festa major, un aplec, una processó. La seva finalitat és donar gràcies pels béns rebuts, o bé com a pregària per demanar la salut física o espiritual de la comunitat. N'existeixen, sembla, des del segle XVI, però els més antics que es conserven són del XVII. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven; i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. No hi ha capella, parròquia o ermita que no disposi, o hagi disposat fins a temps recents, de goigs impresos propis, cantats el dia de la festa major. Aquesta florida de fulls de goigs ha donat peu, ja des de la Renaixença, al seu col·leccionisme i al seu estudi. Algunes biblioteques posseeixen àmplies col·leccions de goigs, com la Biblioteca de Catalunya, la Biblioteca Pública Episcopal del Seminari de Barcelona, la Biblioteca de l'Abadia de Montserrat i l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
També hi ha associacions de col·leccionistes, que fomenten el coneixement dels goigs i la seva popularització. Destaca els Amics dels Goigs, fundada el 1922 per Mn. Francesc de P. Baldelló, que publica un butlletí trimestral i compta amb una important col·lecció de goigs impresos. En la seva forma més habitual, els goigs es presenten en versos heptasíl·labs. La primera i última estrofa tenen quatre versos i inclouen la tornada (els dos últims versos), que es van repetint al final de cada estrofa. La resta d'estrofes (al voltant de sis o vuit) solen tenir sis versos. Aquesta forma poètica dels goigs prové de les cançons de dansa de la poètica trobadoresca: la dansa i la balada, que a Catalunya era coneguda com a ball rodó. (Al Llibre vermell de Montserrat, del segle XIV, es troba la Balada dels goigs de Nostra Dona en vulgar catalan a ball redon.) La dansa repetia la tornada a la fi de cada estrofa, tal com ho fan encara avui en dia els goigs. Pel que fa al contingut poètic, els goigs primitius commemoraven les set alegries o goigs més importants que tingué la Mare de Déu (l'Anunciació, el Naixement de Crist, l'Adoració dels Reis, la Resurrecció, l'Ascensió, la Vinguda de l'Esperit Sant i l'Assumpció). Aviat va eixamplar-se la temàtica i les advocacions a què es dedicaven: els sants i Crist també són objecte dels goigs. Els goigs dedicats a sants solen descriure'n la vida, el martiri i els seus miracles, i en demanen la protecció per a una localitat, una professió, o contra una malaltia concreta. Entre les advocacions amb més popularitat trobem sant Roc i sant Sebastià, contra la pesta; santa Llúcia, per la vista, o sant Blai pel mal de coll. Pel que fa a les advocacions patrones de gremis o professions, consta sant Eloi dels ferrers i joiers, sant Isidre dels pagesos, o sant Benet dels bibliotecaris. La gran majoria de goigs ens han arribat de manera anònima, i probablement són obra d'autors populars o poc rellevants. Però també hi ha hagut poetes d'anomenada que han conreat aquest gènere: Francesc Vicent Garcia (el Rector de Vallfogona), Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Mn. Pere Ribot, Osvald Cardona, etc.
Una cosa semblant ha passat amb la música: la majoria és d'origen popular, anònima. I molta s'ha perdut, perquè no es feia constar en els fulls impresos. Per això hi ha goigs diversos que es canten amb la mateixa música. Les melodies són senzilles, amb pocs elements, i acostumen a tenir un aire repetitiu però àgil alhora. Tanmateix, també hi ha hagut músics cultes que han creat belles músiques de goigs: Mn. Francesc Baldelló, Joan Llongueras, Mn. Josep Maideu, Lluís Millet, Joan M. Aragonès.