El costum d'entonar els Goigs o Cobles als sants al final dels actes litúrgics no dubtem que arrenca de temps immemorable. El nostre poble va assimilar els cants litúrgics usant la seva llengua pròpia en totes les seves manifestacions, encara que el clergat i tot l'element social jurídic solia fer servir la llengua llatina. En temps del rei Jaume veiem la llengua catalana senyorejar i passejar triomfant per totes les Corts d'Europa.
No sabem quan va començar aquest bonic costum de cantar els goigs a les grans festes del poble cristià, però sí que podem dir que en ple s. XIII ja se'n cantaven i d'alguna lletra se n'han tingut exemplars per mitjà de documents de l'època.
Els goigs són unes cançons religioses que lloen les excel·lències de Nostre Senyor Jesucrist, de la Verge i dels Sants/es, gairebé sempre sota una advocació concreta. Són, doncs, una forma de litúrgia popular, practicada en actes de devoció col·lectiva, amb patronats, processons, romeries, novenes, septenaris, celebracions sabatines, etc., i formen part en certa manera de la cerimònia. De vegades d'una mateixa advocació hi ha diferents goigs que corresponen a les diferents èpoques litúrgiques de l'any, a dies de la setmana, a temps de pregàries, etc., fins a formar un veritable cicle. Podem trobar els "Goigs de Nostra Senyora del Roser" (els Goigs de Nostra Senyora del Roser) que es canten a Advent, a Quaresma i durant tot l'any i són diferents.
Els goigs han estat, sens dubte, un dels gèneres més fecunds a Catalunya. Es calcula que n'hi ha uns trenta mil. D'altra banda, la literatura gogista ja va començar a despertar al segle passat l'interès i la curiositat de molts col·leccionistes i això ha permès que avui se'n pugui disposar. Durant aquests segles de decadència, les fulles dels goigs s'escampen amb profusió per tot Catalunya i constitueixen per a molta gent l'única possibilitat de lectura en català.
