Forn d'obra de Can Pèlecs

Matadepera

La construcció d’estructures de combustió s’han de vincular al seu entorn immediat, ja que en la majoria dels casos, es construïen amb uns paràmetres molt específics. Per tant, calia sentit comú; això vol dir estalvi i economia d’esforços. En primer lloc, escollir un indret on la matèria necessària no s’hagués d’anar a buscar massa lluny, i que la terrera fos productiva. En segon lloc, un punt d’aigua, que en cas de can Torres, està servit per l’existència de dues torrenteres, el torrent de les Saleres i el torrent del Sot del Canyer que s’origina orogràficament gairebé a tocar de la construcció, en la zona dels avellaners.

L’argila calia extreure-la a pic i pala, i després garbellar-la per tal de netejar-la al màxim d’impureses. Un cop aquesta operació realitzada es transportava fins al costat del punt d’aigua, una bassa, de vegades excavada al mateix sòl. Aprofitant els dies assolellats, la vetlla de pastar, es feia bassada, és a dir, es barrejava la quantitat volguda d’argila amb aigua. Tot i que es podia fer amb les mans, el menys esgotador era fer-ho amb els peus. També es posaven en remull els motlles de fusta que adquirien elasticitat.

L’endemà, abans de començar a emmotllar es preparava la solera, normalment amb les cendres de fornades anteriors i sorra. Així s’evitava que les peces s’enganxessin al terra. Un cop a punt, es començava a emmotllar tot passant-hi la rasadora per retirar el fang sobrant. Un cop feta aquesta operació, es treia el motlle i es netejava amb aigua o s’hi passaven cendres. En el cas de les teules, el fang es pastava amb les mans i era molt més espès i consistent. Les tècniques eren variades; damunt d’una taula, emprant un motlle trapezoïdal, que en desemmotllar es feia llisca la peça plana vora de la taula; el teuler la recollia amb la posadora que li donava la forma de la teula. D’aquí anaven al terra per assecar-se.

La càrrega s’amuntegava en la cambra de cocció de manera ordenada i es cobria amb maons o totxos sencers segellats amb fang, deixant-ne algun al mig sense collar. Això permetia emprar-lo com a tapadora per poder controlar el tiratge.

Al costat de la construcció hi havia un espai, normalment cobert on s’hi guardaven els feixos de brancat de pi, alzina o roure que servien de combustible. Un cop realitzada l’encesa no es podia deixar el forn. En un forn mitjà com el de can Torres, una fornada trigaria uns dos o tres dies i nits. Un cop finida la cuita, la boca del forn es tapava amb fang i pedra per deixar-lo refredar a poc a poc, procés que podia durar ben bé uns cinc dies. Un cop destapat, per una banda s’extreien les peces cuites i per l’altra les cendres, que es conservaven sota cobert per refer la solera en cas de necessitat.